‘La Odisea’ revifa la febre per l’IMAX

Els fenòmens de veritat es valoren perquè no són flor d’un dia. Quan es creia que estava tot dit sobre el tema en qüestió, apareixen nous elements, notícies, dades, especulacions i certeses que continuen confirmant la categoria majúscula del fenomen en qüestió. De La Odisea de Christopher Nolan se n’ha parlat des de tots els fronts possibles: l’estrictament cinematogràfic, la valoració del projecte, què implica en la recuperació del text d’Homer, els problemes de rodatge, què ha costat, què espera recaptar, les expectatives del públic... Cap altre film des dels temps del duel entre Oppenheimer –l’anterior pel·lícula de Nolan– i Barbie havia causat tant furor.

La Odisea no s’atura aquí. Ja no és només si agrada o no, perquè, encara que no acabi de convèncer, tothom l’ha vista o té previst veure-la. Estrany –i molt digne– serà l’espectador que abans d’acabar l’estiu no l’hagi vista en una sala amb projecció digital, en una d’IMAX o en una en què es projecti en 70 mil·límetres.

IMAX, d’Image MAXimum

Quan a principis de la dècada dels 50 Hollywood va començar a sortir amb formats panoràmics per combatre la imatge quadrada de la seva gran competidora, la televisió, es va dir que el Cinemascop, Panavision, VistaVision –recuperat l’any passat amb The brutalist– o el Cinerama eren més grans que la vida. IMAX és l’acrònim en anglès d’Image MAXimum, un sistema canadenc amb càmeres d’alta resolució, projectors i sales de cine que ja són més i més grans que la vida.

La Odisea és una pel·lícula pensada per ser vista en IMAX 70 mil·límetres, però no només d’aquesta manera. En la idea original, IMAX utilitza pantalles de 18 per 24 metres. El procediment utilitzat per Nolan se serveix de pel·lícula física de 70 mil·límetres que passa de manera horitzontal per la càmera i després pel projector, amb 15 perforacions per cada fotograma (el cel·luloide de 35 mil·límetres només té quatre perforacions per fotograma).

El resultat, amb una ràtio –proporció entre altura i amplada– d’1.43:1 (el Cinemascop tenia unes mides anamòrfiques de 2.35:1), és d’una claredat meridiana. La imatge perd altura i guanya amplada quan és només en IMAX, amb una ràtio d’1.90:1., i es torna una mica més estreta en 70 i 35 mil·límetres, amb els formats 2.20:1 i 2.39:1, respectivament. El que han fet Nolan i el seu operador és "pensar" cada pla en 2.39:1, però rodar en IMAX, de manera que l’ús de cadascun dels altres formats el que fa és guanyar més mida d’imatge, no reduir-la.

Recomano al lector entrar a la web de la pel·lícula per veure el tràiler. A l’esquerra apareixen les icones dels sis formats en què es pot exhibir: IMAX 70 mil·límetres, IMAX, 70 mil·límetres, 35 mil·límetres, Dolby Vision i Premium Large Format. A mesura que es veu el tràiler, pot modificar-se i adaptar-se el format clicant en qualsevol, de manera que l’espectador té una idea molt clara de les diferències –en alguns casos mínimes– entre els sis aspectes de ràtio, i la voluntat incontestable per part de Nolan que tots siguin satisfactoris. El mateix cineasta, de forma didàctica des de la web oficial del film, aclareix l’embolic una mica exagerat i interessat que està propagant-se per les xarxes entorn de quina és l’única i veritable forma –que no existeix– de veure la pel·lícula.

Els últims anys, atès l’elevat cost de reproducció i adequació de sales (els films originals en IMAX s’haurien de veure asseguts en seients reclinables), el format s’ha adequat a sales múltiplex i actualitzacions com l’IMAX digital 2K. A Barcelona hi va haver una sala IMAX original, situada al Port Vell, que projectava majoritàriament documentals. Esplendorós en imatge, multiplicant per cinc el format de 70 mil·límetres i amb una potència de so de 27.000 watts, va tancar les portes el 2014, dues dècades després de la inauguració. Avui, sens dubte, seria el punt de trobada ideal per als fans de Nolan en particular i del cine més ample i gran que la vida en general.

Ple fins al setembre

Nolan va pensar i va rodar la seva odissea en IMAX 70 mil·límetres, però conscient que es projectaria en altres modalitats, així que la concepció general de la pel·lícula les admet gairebé totes sense perdre cap de les qualitats. Una altra cosa serà quan es vegi en plataformes o editada en DVD, perquè això ja dependrà dels reproductors i pantalles domèstics. L’impuls del format és molt gran quan es tracta d’un film de Nolan. Així ha passat arreu del món.

Edu Gil explicava a EL PERIÓDICO que l’única sala IMAX que hi ha en aquest moment a Catalunya, pertanyent al complex Cinesa Diagonal Mar de Barcelona, ha venut pràcticament les localitats de totes les sessions fins al 13 d’agost: són 149 butaques per sessió. Que la pel·lícula duri tres hores no permet les tres o quatre projeccions habituals per dia, però és evident que es tracta d’un èxit sense precedents. A Londres, per exemple, estan esgotades totes les entrades al teatre BFI IMAX fins al 10 de setembre.

Aquesta expectació no deixa de donar la raó a Nolan, que després d’experimentar en anteriors pel·lícules amb el format, ha pogut rodar La Odisea íntegrament en IMAX 70 mil·límetres. Ara bé, la forma ideal de veure la pel·lícula, almenys com ho vol Nolan, és molt selectiva, ja que només prop de 40 sales d’arreu del món poden projectar d’aquesta manera, amb el format fotoquímic que combina la imatge gegant amb la projecció de cel·luloide.

A Espanya no n’hi ha cap, de manera que s’imposa una decisió una mica salomònica perquè, tot i que és la millor opció, en cap cas invalida les altres, com en errònies interpretacions ha començat a circular per internet fins al punt d’assegurar-se, sense gaire fonament, que si no es veu la pel·lícula en IMAX no s’està veient com pretenia el director. L’opció del 70 mil·límetres és correcta perquè si bé l’altura de la pantalla és menor la textura és la que persegueix Nolan rodant en analògic.

La sala Phenomena de Barcelona l’ofereix com una altra de les seves acostumades experiències, de manera que apuja el preu de l’entrada fins als 18 euros. La resposta del públic el primer cap de setmana va ser entusiasta. A la sala IMAX costa 15,90 euros. Als cines amb projecció digital, sense IMAX ni fotoquímic, els preus són els de costum.

Una setmana després, La Odisea va camí de convertir-se en l’èxit comercial que ningú ha negat que tindria. Va costar prop de 220 milions d’euros (tot i que cal sumar-hi els gairebé 100 de la promoció) i el primer cap de setmana d’exhibició als Estats Units i al Canadà ja n’havia recuperat més o menys la meitat, 108 milions i mig. Arreu del món l’ha superat amb escreix, amb una recaptació de 264 milions d’euros i projecció en 25.600 pantalles.

Notícies relacionades

El retorn més esperat: Oasis anuncia una nova gira amb dos concerts a Barcelona

La música de la Mercè 2026: cinc concerts singulars entre el centenar de propostes gratuïtes

Les projeccions en sales IMAX han representat un 23% de la recaptació total.

La predicció, gens forassenyada, és que superi els 1.000 milions d’euros. A Espanya encapçala la taquilla amb 4.130.000 euros entre divendres i diumenge, la millor estrena d’una pel·lícula de Nolan en el primer cap de setmana. El de la final del Mundial de futbol, ni més ni menys.