Morrissey, sol davant la fi del món

La llegenda negra sobre Morrissey i les seves cancel·lacions (l’última, el març passat a València, perquè, segons va al·legar, no havia pogut dormir la nit abans per la bullícia fallera) va quedar feliçment extraviada ahir al Poble Espanyol, on el fill més discutit de Manchester va aparèixer puntualment, o gairebé (amb 11 minuts de retard) i va lluir carisma, veu distintiva i repertori en un senyor concert que va culminar l’etapa del primer Barts Festival. Segons el balanç , el certamen ha reunit 68.000 espectadors al llarg de 20 nits de programació, amb una ocupació mitjana del 70%.

Morrissey va mobilitzar l’afició i el Poble Espanyol va vorejar el ple, comprensible perquè parlem d’una figura referencial del pop que ha sigut molt cara de veure a Barcelona: la d’aquest dissabte va ser només la quarta presència als nostres escenaris. L’actuació arribava, a més, amb certa conversa extramusical, després que dijous demanés al president Pedro Sánchez que prohibís les corrides de toros, que, segons ell, "continuen entelant" la credibilitat d’Espanya. Com és costum en les seves actuacions, l’oferta gastronòmica a la plaça va ser estrictament vegana.

El seu nou àlbum, Make-up is a lie, llançat al març, va ser acollit amb tebiesa per la crítica, si bé entre els alts i baixos hi ha cançons que es van guanyar merescudament la inclusió en el set, i no només la titular, sòlida i reflexiva, que parla del maquillatge com a metàfora de les màscares socials i les aparences. Però, per entrar en matèria, Morrissey va triar Billy Budd, record de l’àlbum Vauxhall and I’ (1994), amb els seus versos sobre l’entrega anímica a una relació potser ferida per l’estigma social.

Una banda amb puntals de tota confiança com el guitarrista Jesse Tobias, al costat de Morrissey des de fa més de vint anys, va donar solidesa a peces com I just want to see the boy happy i The youngest lover. Morrissey va lluir bones aptituds vocals i va prendre la paraula per estrènyer, a la seva manera, llaços amb el públic. "Soc aquí per vosaltres. Vosaltres i jo, tal com desitjàveu". Un primer rescat de The Smiths, A rush and the land is our (tema tardà, del 1987, que el grup no va arribar a tocar en viu perquè ja es va dissoldre) i un vaticini apocalíptic: "El món s’acaba, ¿no ho heu notat? ¡Tot s’acaba!". Però a l’orquestra li correspon amenitzar l’enfonsament, i la tornada de First of the gang die no va ser un mal company de derrota. A la pantalla, una imatge de The New York Dolls.

Però el mètode més eficaç per electritzar el lloc va ser ressuscitar How soon is now, amb tota la seva urgència i la seva reverberació guitarrera, tant que just en aquell moment el cel va expressar la seva opinió i va precipitar un ruixat que va provocar fugides als pòrtics del Poble Espanyol. Res que pugui alterar el pols d’un anglès, és clar. Amb la pluja ja de retirada, Morrissey va deixar enrere qualsevol indici de distanciament per interpretar amb una emoció desbordant I know it’s over, més The Smiths, seguida d’una altra perla, Everyday day is like Sunday. Morrissey va rescatar la cançó antitaurina que només canta quan baixa del Pirineu; The bullfighter dies, si bé es va acomiadar invocant el romanticisme amb There is a light that never goes out . Escena de mòbils en alt i un missatge final: "Creieu només el que vegeu amb els vostres propis ulls. Deixeu de mirar les notícies. I, fins que ens tornem a veure, sapigueu que us estimo".

Notícies relacionades

El millor fotoperiodisme s’instal·la a Perpinyà per celebrar «la llibertat d’informació en un món on cada vegada menys països la tenen»

Aitana, entre la intimitat i l’eufòria

‘Barts Festival’

Poble Espanyol 25 / 7 / 2026