Futbol, passió i diners

L’expresident està preocupat. Així ho va admetre i és lògic. El front judicial se li ha complicat amb la delació del seu amic Julio Martínez, menció que li va provocar l’única escletxa emotiva que va intentar superar amb la dissimulació de qui fa creure que té tos i, quan se li comença a esquerdar la veu, s’escura el coll. Però, com va recordar, la presumpció d’innocència l’acompanya i no com un acte de fe, sinó com un dret que obliga l’acusació a provar la culpabilitat d’aquell a qui s’incrimina.

Tot i així, al carrer no té cap valor legal res d’això. En conseqüència, bona part de la població ja l’ha condemnat sense remissió, perquè la imatge de corrupció que acompanya la política perd el seu origen en la història de la humanitat. I, al final, ja no es pot confiar en ningú. I aquí entren en escena les joies convertides en el barem que inclina la balança popular. La resta de coses, la ciutadania dona per descomptat que ho va fer. I, aplicant el sentit comú, retòricament es pregunta quin pare no voldria ajudar les seves filles, quin expresident no despenja un telèfon per suggerir que s’atengui un amic o quin alt càrrec reconvertit en consultor no utilitza la seva agenda per facturar, consolidar l’empresa i mantenir el ritme de vida al qual l’oficialitat el va acostumar.

Poc importa que les joies fossin un regal personal sense ús ni destinació, com Zapatero va repetir. Allà estaven, en una caixa forta on no es guardarien si no tinguessin valor. Com si, amagades, evitessin el remordiment d’haver-les acceptat i la temptació de poder lluir-les. No en va, l’arribada del regal sense procedència explicada coincideix temporalment amb el codi ètic que va decretar ell mateix com a decisió exemplar de president que s’acabava d’estrenar.

Sempre se’ns insisteix que els diners ho corroeixen tot, quan en realitat el que corroeix és la cobdícia per aconseguir-los. Malgrat això, la mala fama dels diners no ha impedit que moguin el món. Al contrari. Convertit en paràmetre de l’èxit, la condició humana empeny a lluitar per obtenir diners i l’especulació financera premia qui més n’acumula. Vegeu, si no, la proesa aconseguida per Giovanni Vincenzo Infantino (Brig-Glis, Valais, Suïssa, 23 de març de 1970).

Notícies relacionades

Rosalía negocia el seu salt a Hollywood: al costat de Javier Bardem en un nou drama d’Alma Har’el

La gran nit de Santa Eulalia a La Paloma

¿Candidat a l’ONU?

En els deu anys que fa que Infantino presideix la FIFA, el Mundial de futbol s’ha multiplicat com els pans i peixos de l’Evangeli. En nombre de seleccions i partits, en temps de descans i hidratació, en polèmiques polítiques i amistats perilloses, en escàndols i politització, però sobretot en contractes comercials i recaptació. Els 13.000 milions de dòlars d’ingressos totals de l’edició guanyada per Espanya parlen per si sols, marquen una fita i demostren l’habilitat d’un personatge que s’ha garantit la renovació. Això si abans Donald Trump no l’imposa com el secretari general de l’ONU que voldria que fos Infantino. Mentrestant, els candidats oficials exposaven en un simulacre de debat les seves bones intencions.