J. Kbello, cantant guanyador de ‘Tu cara me suena 13’: "Eurovisió s’ha anat degradant amb la participació de certs països"

Divendres passat, J Kbello es va convertir en guanyador de la 13a temporada de Tu cara me suena després d’emocionar el jurat (i el públic, que era el que votava) amb la seva imitació de Hugh Jackman a la pel·lícula El gran showman. El cantant gadità va decidir repartir el premi benèfic de 30.000 euros amb la segona classificada, María Parrado.

¿Necessitava que la seva estimada María guanyés també, tot i que fos simbòlicament?

Jo és que he estat tot el concurs allà amb la María: primer, segon.... Veient com estaven les coses, em podia imaginar que es quedaria entre nosaltres dos. El premi era tan meu com d’ella perquè durant quatre mesos hem compartit podi. Estimo molt la María. És la meva amiga, però en aquests quatre mesos s’ha convertit gairebé en una germana. Era més aviat: vull compartir-ho amb tu perquè sento que ets igual de guanyadora que jo.

Martín Savi, un altre dels concursants, va dir a la final que el més important per a un artista és la humilitat. A part del seu talent, ¿està orgullós que aquesta sigui una de les característiques que el defineixen?

Jo crec que, en el moment en què un artista perd la humilitat, deixa de ser artista. Quan ets humil tens aquesta capacitat de voler aprendre de tot: dels altres, de buscar inspiració en qualsevol lloc... Quan perds la humilitat, et creus millor que ningú, deixes d’aprendre i et quedes antiquat. A més, si jo perdo la humilitat, els meus pares em claven un calbot (riu).

Quan va poder triar cançó, va triar una d’El rei lleó, i per a la final va triar un altre musical. Com que també és ballarí, ¿li agradaria seguir per allà?

Jo, en realitat, vaig començar a cantar pels musicals. Feia musicals benèfics i més locals. ¿M’agradaria estar en un musical? Sí. ¿Tinc temps? No. Estic molt centrat en la meva carrera, en les meves cançons, i la veritat és que no tindria temps. A més, visc a Cadis i hauria d’anar-me’n a Madrid. Valoro molt poder viure a la meva terra. Soc molt feliç vivint on em vaig criar i espero que sigui així durant tota la meva vida.

¿Què ha significat per a vostè participar en aquest programa?

M’ha donat visibilitat, que és el primer que tot artista vol i necessita. També m’ha donat moltíssim aprenentatge: saber com funciona la tele i, sobretot, adonar-me que la gent a casa seva t’estima més per ser com ets que per crear-te un personatge.

També va participar en el Benidorm Fest. ¿Es planteja repetir?

No. Perquè crec que tot el que havia de fer al Benidorm Fest ja ho vaig fer. Sento que hauria de ser una plataforma per a artistes emergents. A Espanya hi ha moltíssim talent completament desaprofitat i de vegades es dona prioritat a un altre tipus de coses, a factors que no són precisament fer lluir aquest talent. Jo vaig entrar al Benidorm Fest perquè em feia il·lusió representar Espanya a Eurovisió, però ara mateix aquesta possibilitat no hi és. Crec que cal deixar pas a persones que estiguin com jo estava, que no podien expressar-se artísticament. I ja es veurà si tornem a Eurovisió o si canvien les coses.

¿S’ho pensaria llavors si existís la possibilitat d’anar a Eurovisió?

Depèn també de com sigui el concurs. Crec que el certamen s’ha anat degradant amb els anys, especialment amb la participació de certs països amb els quals no hi estic d’acord. No expressaria el meu art en un concurs que crec que no està políticament correcte. Haurien de canviar moltes coses. Però si Eurovisió fos com era fa 20 anys, òbviament estaria encantat de representar el meu país. Seria el meu orgull més gran.

Quan va guanyar, en el seu discurs va dedicar també el premi a les persones que mai van confiar en vostè i que li van clavar molts pals. ¿Hi va haver moltes negatives?

Al final soc una persona que s’ha criat en un barri humil. Jo no he tingut facilitats ni enxufe, com he llegit en algun lloc. No sé qui diu que puc tenir enxufe si jo no he conegut en la meva vida ningú que no fos del meu barri. No era fàcil. Quan tens certes edats, els teus pares no saben com funciona aquest món i t’aconsellen: ‘Ho fas molt bé, però busca un pla b’. Em van fer promeses que mai es van complir i vaig tenir moltes paperetes per deixar aquest somni de ser artista. Però quan ets artista, et neix. És una cosa que t’empeny cap a fora, que et surt del pit i et mou per dins. Quan ets artista, ets artista i no pots fer cap altra cosa. Per a mi, i crec que per a molta gent del nostre sector, és molt complicat dedicar-te a una altra cosa, perquè no és una feina: és una forma de vida.

Notícies relacionades

La nit que Ava Gardner va ser expulsada del Ritz: ¿Realment va orinar a la catifa de l’hotel més luxós de Madrid?

Brad Pitt va tornar a beure després de set anys sobri

¿Mai va tenir un pla b?

Sí que vaig tenir pla b, òbviament, perquè és molt complicat arribar a viure del que fas. Vaig tenir molts plans b, la veritat. Mai un de fix. Em vaig treure un títol de soldadura, un títol d’entrenador personal, he treballat en empreses de paqueteria, muntant mobles, de professor de ball, de cambrer... He fet de tot. Mai vaig estudiar una carrera perquè la que volia estudiar era Arts Escèniques i els meus pares no s’ho podien permetre. Havia d’anar-me’n a viure fora i no podien. A més, vaig ser pare amb 20 anys i necessitava guanyar diners perquè el meu fill tingués el que necessitava.