EL disc de la setmana
A l’ombra de Taylor Swift
Al seu nou àlbum, la cantautora californiana entrega un repertori amb referències a crisis personals en el qual continua sent palpable la influència de l’autora de ‘Cruel summer’
Gracie Abrams es va obrir pas amb un parell d’epés i l’àlbum Good riddance (2021) com a cantautora pop propensa a la narrativa confessional cabalosa i serpentejant, sota cert influx de Taylor Swift. Aquesta va comptar amb ella, de fet, com a telonera d’una part de l’Eras tour (2023-2024). En aquell moment, ja disposava d’un segon disc llarg, The secret of us (2024), en el qual va prendre part un còmplice de Swift, el productor Jack Antonoff, tirant més llenya a les comparacions.
A Daughter from hell, tercer àlbum d’Abrams, no hi ha Antonoff, però si un altre col·laborador de Swift, Aaron Dessner (The National), que ja va participar en els dos treballs anteriors i que comparteix les regnes amb un altre hitmaker, Dan Nigro (el productor d’Olivia Rodrigo).
Tot això té cert aspecte de cercle una mica viciat, on corren les influències mútues, i no ajuda que aquesta nova obra de la cantant i compositora californiana soni personal i distintiva.
A l’ombra de Taylor Swift /
Al·lusió a Joni Mitchell
El tema que obre el disc, Hit the wall, presenta una roda harmònica ondulant i repetitiva, esquitxada per microscòpics additius electrònics, sobre la qual Abrams comparteix una cavil·lació anguniosa, amb molt drama flotant: mencions a murs i al·lucinacions, a la insensibilitat al dolor i als "bucles de crisis" que regeixen la seva existència. De fons, "A case of you sona al passadís", diu en al·lusió al clàssic folk de Joni Mitchell.
Tot i que els recursos de producció són legítims per desenvolupar un llenguatge musical, en moltes composicions arriba a haver-hi més atmosfera que cançó i més ganes de sonar intensa que intensitat. La peça que dona títol a l’àlbum sembla que és un acte de contrició respecte a la figura materna, però, malgrat la rugosa guitarra elèctrica, presenta una sonoritat esmorteïda i plana. I The knive busca elevar la ferida emocional a himne corejable, però es queda a mitges.
Amb tot, i malgrat que la mà de Dessner sol fer-ho tot més aviat reverberat i pretensiós, hi ha cançons que s’obren pas entre la boira: Death wish, assentada en la guitarra acústica, en què canta a una parella narcisista, o el número pop galopant Look at my life, en la qual exterioritza les seves cavil·lacions sobre la fama i l’exposició pública. És agradable la trobada amb Bon Iver a What if it’s right?, entre les cordes de niló. I Minibar, l’única peça amb firma de la seva amiga Audrey Hobert (que va participar en sis temes del disc anterior).
Aquest és un àlbum que explota afinitats generacionals. Abrams el situa en aquest lloc, "amb un peu en la postadolescència i un altre en el futur". Es val d’un cant que transmet calidesa, però l’herència de Swift (la de Folclore i Evermore) continua sent molt visible, i Daughter from hell es queda en un territori tebi, on es troba a faltar una veu pròpia més definida.
‘Daughter from hell’
Gracie Abrams
Notícies relacionadesInterscope
Pop
