Astley celebra la seva segona joventut

D es que Rick Astley va reprendre la carrera (amb concerts com el d’Apolo, el 2015), ja no s’ha aturat, i és remarcable la seva missió d’ampliar el repertori amb àlbums de cançons pròpies, tot i que, després, el públic vagi al que va. Ell és molt conscient del seu lloc i de les expectatives que desperta, i els seus repertoris basculen entre els seus desitjos i els de l’auditori, tensió de la qual surten sessions d’elegant equilibri, amb èxits de l’ídol de fans d’ahir i novetats del crooner madur d’avui, com la d’aquest dissabte a Cap Roig (amb entrades esgotades des de feia setmanes).

Al cap i a la fi, no són només els vells hits el que se n’espera d’ell: importa la seva veu profunda, de baríton, que ja va marcar estil quan tenia 20 anys i que conserva a 60. La va lluir des de l’arrencada amb un tema de la seva era moderna, Lights out, en què va cantar a l’etern amor extraviat, generador de nits d’insomni, sobre un up tempo puntejat pels dos metalls. Banda àmplia, sí, septet instrumental i dos coristes. D’allà ens en vam anar a la collita del 87 amb Together forever, una de les dianes que li va subministrar l’equip de hitmakers Stock, Aitken & Waterman (SAW). Efervescència a Cap Roig, soul-pop lleuger i una tonada que continua funcionant.

Hi ha una altra carta que Astley fa anar bé: l’encant personal. Sap posar-se el públic a la butxaca, a elles i a ells, lloant el lloc ("això és preciós, ¿on aneu de vacances?") i fent broma amb la seva edat. "60, sí. Sorpresa, ja ho sé", va deixar anar simulant un posat de galant dels d’abans. Suava visiblement i va demanar si s’havia de treure el vestit blanc, amb la resposta popular que poden imaginar.

No hi va haver striptease, però no van deixar de passar coses. Es va asseure a la bateria (el seu primer instrument) en un tercer assalt a Where is my husband, de Raye, pilotat per una de les coristes, va brindar successivament amb una copa de Dry Martini i una altra de vi blanc mentre abordava balades com la reivindicable Cry for help (de Free, 1991, el seu difícil àlbum post-SAW), i es va posar ulleres negres i es va penjar una guitarra per emular Roy Orbison a Pretty woman. Entre el material modern, sengles novetats d’aquesta primavera, el mig temps amb aromes soul Waiting on you i la filorockera Raindrops.

I els vells èxits, és clar: Whenever you need somebody i Never gonna give you up van desencadenar el guirigall. Rick Astley desitja fer valer el seu present, però no sembla que recórrer als seus vells trucs impliqui cap sacrifici per a ell. Tot i que potser quan va disfrutar més, com un nen gran, va ser quan va tornar a la bateria per armar-la amb la seva sorollosa versió de Highway to hell, d’AC/DC.

Notícies relacionades

Cristina Fernández Cubas, el món del qual neix l’escriptura

Famosos sorpresos i fastiguejats per l’eclipsi

Rick Astley

Festival de Cap Roig. Calella de Palafrugell. 18/07/2026