Inauguració de luxe al Festival de Peralada

La lírica sempre ha distingit el Festival de Peralada. En l’obertura ahir de la 40a edició va tornar a reunir dos grans cantants com Ermonela Jaho i Benjamin Bernheim. La proximitat de les seves veus i la seva presència a l’església del Carme va permetre apreciar també la química entre tots dos que va funcionar al final amb el duo de Manon N’est-ce plus ma main que cette main presse? en un clímax de màxima emoció que va barrejar la seducció i la desesperació d’ella canviant de mezza voce a delicats pianissimos i amb ell intentant controlar el seu ardor hipnotitzant amb el seu fraseig d’elegant. Tots dos són animals escènics i no van necessitar decorats ni vestuari per traslladar al públic aquesta escena de gran intensitat de Des Grieux i Manon. El que és estrany és que després d’aquest clímax no oferissin cap propina. Massa calor.

Els ventalls anaven al màxim al recinte on la soprano albanesa va obrir la vetllada amb dues àries de Cilea, Non ti voglio amar i Lontananza, de les quals va extreure tota la musicalitat i la bellesa. Jaho, amb taps per evitar la reverberació de la sala, absorbeix tot el contingut de les peces que canta i el transmet, com va demostrar amb la interpretació d’Io son l’umile ancella, d’Adriana Lecouvreur, de Cilea. El tenor francès va fer l’entrada també amb Puccini, interpretant Mentìa l’avviso amb seguretat i Morire?, la bonica romança de La rondine, en què va lluir el seu control del legato i una gran naturalitat expressiva abans de rematar la seva primera aparició amb una impressionant E lucevan le stelle, la cèlebre ària de Cavaradossi a Tosca, en la qual Bernheim va demostrar tota la seva tècnica.

Notícies relacionades

Cristina Fernández Cubas, el món del qual neix l’escriptura

Famosos sorpresos i fastiguejats per l’eclipsi

El pianista cubà Marcos Madrigal, molt compenetrat amb els artistes, els va robar protagonisme en les seves interpretacions en solitari. El primer que va tocar van ser dues obres de Cilea abans que Jaho reprengués protagonisme desafiant els enormes contrastos de Stridono lessù, de l’òpera Pagliacci de Leoncavallo, on va demostrar el seu domini del fiato però no tant dels aguts. Bernheim va tornar amb un captivador O inferno!... Sento avampar nell’anima, de Simon Boccanegra, on va demostrar el seu poder amb Verdi. Chi il bel sogno di Doretta, va permetre disfrutar de l’elegant i brillant veu de Jaho que va tornar a Puccino amb La rondine. El duo Bevo al tuo fresco sorriso va acomiadar la primera part del recital on el versàtil Bernheim va seduir més que Jaho.

L’òpera francesa va ser la protagonista de la segona part. Cantant en la seva llengua materna, Bernheim en va oferir la millor versió. Amb matisos i colors impressionants va dibuixar Ah! Lève-toi, soleil!, la lluminosa ària de Roméo et Juliette, de Charles Gounod. La seva veu, penetrant i seductora, sempre ben temperada, va ser molt aplaudida. Jaho va seguir amb Il est doux, il est bon, una de les dues àries més conegudes de Hérodiade, de Jules Massenet. Va cantar com Salomé, tot i que la seva dicció no va ser del tot precisa. Després d’una nova intervenció en solitari de Madrigal, també molt aplaudida, Bernheim va commoure amb Pourquoi me réveiller, de Werther, interpretada amb un domini tal que semblava escrita per a ell. Pura emoció. Jaho va introduir la traca final, dedicada a Manon, amb Allons! Il le faut... Adieu, notre petite table, completament ficada en el paper de Manon. Tot seguit, Bernheim va interpretar Ah! fuyez, douce image i tots dos van enllaçar amb el duo dels amants, N’est-ce plus ma main que cette main presse?, d’una gran intensitat. Va ser com ser a l’òpera.