Com funciona la maquinària del ‘sold out’: d’Oques Grasses a Quevedo

Cada cas maneja claus pròpies i correspon a la indústria saber-les detectar i explotar, si bé allà ells insisteixen que casos com aquests no són predictibles. «Per molt que es digui que tot estava previst, no tenim una bola de vidre, ni una ‘big data’ que ens faci preveure quantes entrades vendrem de cada concert, perquè hi ha moltíssimes variables», explica Tito Ramoneda, president executiu de The Project, la promotora que organitza els vuit concerts que Quevedo celebrarà l’any que ve al Palau Sant Jordi (entre el 31 de maig i el 7 de juliol), a afegir vuit més al madrileny Movistar Arena, així com els quatre d’Oques Grasses a l’Estadi Olímpic (del 5 al 10 d’octubre).

Algoritmes insuficients

Els dos casos representen rècords històrics de multiplicació de dates tant en un escenari com en l’altre (pel que fa a Oques, en empat amb els també quatre xous de Coldplay el 2023). Avui la tecnologia permet tenir més informació que mai sobre on i com es consumeix la música. «Però hi ha artistes amb molta activitat a les xarxes que després no venen entrades, i viceversa», apunta Ramoneda. «Manolo García no cultiva les xarxes i després omple grans recintes». Per a Ixent Sampietro, mànager d’Oques Grasses (com a responsable d’Èxits Management), «cap algoritme sap, per ara, mesurar la relació emocional entre un artista i el públic». A més, les noves eines «tenen una dimensió global que no sempre reflecteix la realitat d’un territori concret» (i d’una llengua que no és hegemònica, s’hi podria afegir).

Allò de Quevedo el tenim fresc: a Barcelona van ser primer dos ‘sant jordis’ venuts en dos minuts, el matí del 18 de juny, a qui es van anar afegint més sessions sobre la marxa, al llarg de la mateixa jornada, fins a arribar a vuit, amb un total de 143.680 entrades despatxades (més 124.600 més a Madrid). Un procés estressant per als compradors, però també vertiginosos per als promotors. «Veient la velocitat de la prevenda, el dimarts 16 ja intuíem que necessitaríem més dates i deixem un 25% de les entrades per al públic general», explica Ramoneda. El dia D, el 18, es va produir un diàleg constant a tres bandes: The Project, el ‘management’ de l’artista i Barcelona Serveis Municipals (BSM), l’empresa que gestiona l’Anella Olímpica.

«Havíem fet pre-reserves partint d’una possible ampliació, de dos concerts a quatre, però no ho esperàvem», assegura Ramoneda. El Sant Jordi comptava amb més dates disponibles i es van poder ocupar, i en una situació així, a una promotora reconeguda com The Project no se li exigeix que posi en l’acte sobre la taula uns diners que no estaven contemplats. «Són molts anys de trajectòria, ningú et diu: ‘eh, que no m’has ingressat el lloguer...’ Hi ha una confiança absoluta».

La caseta de Bad Bunny

¿Què fa que un concert generi aquesta sobtada i gegantina demanda d’entrades? No hi ha una raó única. Respecte a Quevedo (que venia d’omplir dos ‘sant jordis’ el setembre passat), Tito Ramoneda parla d’una equació en la qual figuren «un gran nou àlbum» (‘El baifo’, publicat el 24 d’abril) i «un bon relat en les lletres d’aquestes cançons» (més reflexives, amb referències a les seves arrels canàries), així com uns preus de les entrades una mica més assequibles. «A la gira anterior eren als 90 euros, i en aquesta, als 70. El mateix Quevedo va voler abaixar-los per posar les coses més fàcils a la seva gent», explica. I afegeix un ingredient, un toc de gràcia: l’aparició del cantant a la caseta de Bad Bunny tres dies abans, el 15 de juny, en l’últim dels deu concerts del porto-riqueny a Madrid. «Allà ja vaig pensar que estàvem davant de la tempesta perfecta».

Però quan un artista ascendeix a aquest nivell de convocatòria és perquè hi ha un historial previ. No és un episodi que sorgeix del no-res, ni una carambola. Respecte a Oques Grasses, ells ja havien omplert el Sant Jordi el 2023 i encapçalat un selecte circuit de grans festivals el 2024 i el 2025, la qual cosa ja els situava en el punt més alt, i amb distància, en l’‘star-system’ català. La tendència era concentrar concerts, de manera que «cadascú tingués més significat de l’anterior», indica Ixent Sampietro. Amb tot, la perspectiva d’afrontar l’Estadi Olímpic, li va generar «dubtes», reconeix. Però Oques manejaven un element motivador afegit: el comiat del grup després de 16 anys de trajectòria.

«Quan vam veure que 55.000 persones compraven una entrada i esgotaven l’aforament en 21 minuts, vam entendre que el concert ja no era només un projecte nostre. El públic l’havia convertit en una celebració col·lectiva», observa Sampietro. Es va anunciar un segon xou i «es va esgotar encara més ràpid que el primer». A partir d’allà, la preocupació va ser «que cada nova data no es convertís en una carrera contrarellotge», transmetent ansietat als compradors. «Per això prenem una decisió poc habitual: anunciar de cop el tercer i quart concert. Ens semblava més elegant assumir nosaltres el risc, que traslladar la pressió al públic. Volíem que la gent pogués decidir amb calma, parlar-ho amb els seus, trobar el dia que li anés millor amb tranquil·litat, sense angoixa». Igualment, en menys d’una hora es van vendre les 110.000 noves entrades.

Pensar l’acte final

Però, ¿quan es diu prou? A aquest ritme, tant Oques Grasses com Quevedo podrien haver continuat afegint més dates. «Nosaltres, com a promotors, acompanyem l’artista i el ‘mànager’, i en el cas de Quevedo, parar va ser idea seva, que va dir ‘descansem, deixem-ho aquí’», explica Tito Ramoneda. Respecte a Oques, es va tractar d’«una decisió compartida entre el grup, el ‘management’ i el promotor (The Project)», indica Ixent Sampietro. «Però la pregunta allà va deixar de ser ‘quantes entrades més podríem vendre’ i pas a ser ‘quin final de trajecte volem deixar’». Es tractava de l’acte final del grup. «I no volíem que aquesta història s’expliqués pel nombre de concerts que hauríem pogut fer, sinó pel record que deixarien els que decidim celebrar. També forma part del ‘management’ saber identificar el moment just per culminar una història més enllà del factor comercial».

En el ‘fenomen Oques Grasses’ entren en joc diversos factors, estima Sampietro. Començant per les cançons, «que han passat a formar part de la memòria emocional de moltes persones», sumades a una trajectòria a l’alça i a una variable més. «Una necessitat col·lectiva que va més enllà de la música, després d’uns anys intensos com a país», després dels quals hi ha «moltes ganes de trobar espais compartits d’emoció i celebració». La idea que en català es pot omplir un estadi tant com Coldplay o Bruce Springsteen. «Posar en valor el nostre patrimoni cultural, la llengua i els nostres artistes. Demostrar que la música feta aquí també pot generar moments històrics».

A un any vista

Aquests concerts interpel·len un públic ja entrenat a comprar entrades a un any vista (o més: Dani Martín), una pràctica «normal en la música clàssica i l’òpera», fa notar Tito Ramoneda. Un procés semblant es va produir aquell mes de maig amb Olivia Rodrigo i aquests dos xous al Sant Jordi que es van convertir veloçment en quatre, programats de l’1 al 6 de maig del 2027. Poc va importar que el nou àlbum no hagués sortit encara (es va publicar el 12 de juny). Allà va jugar un paper clau que Barcelona sigui l’única seu a Espanya de ‘The unraveled tour’.

Notícies relacionades

El fenomen Oques Grasses, autenticitat, comunitat i «bolacos» per omplir quatre vegades l’Estadi Olímpic: «No havia vist mai res semblant»

Cristina Fernández Cubas, el món del qual neix l’escriptura

La indústria del ‘live’ argumenta que, mentre la música gravada s’ha convertit en un material d’accés universal i immediat (plataformes, xarxes socials), el directe és un bé escàs, perquè l’any té 365 dies i, sobretot en l’esfera internacional, l’artista, per molt gegant que sigui, no pot canviar aquesta realitat ni actuar desenes de nits a totes les ciutats on se li demana. Per això cada concert es vengui i es percebi com un esdeveniment de privilegi.

És recurrent apuntar al FOMO, el pànic a quedar-te fora de situacions de suposada presència obligatòria, un efecte que Tito Ramoneda relativitza. «Es parla molt d’això, i com una cosa negativa, però aquests processos dels quals parlem tenen una base orgànica», remarca. Mentre tot això passa, i és molt real, altres esferes musicals també ho són: les sales de concerts, els clubs, van perdre un 4% de públic l’any passat a Catalunya, ha informat aquesta setmana l’Anuari de la Música 2026. Aquesta és una altra història. Ara com ara, com entreveu Ramoneda, no sembla que els ‘sold outs’ en cascada en grans recintes remetinguin. «Veurem més episodis d’aquest tipus, segur».