La fantasia també pot ser ‘funtasy’

No hi ha cap dubte que la fusió entre fantasia i novel·la romàntica, el romantasy, és el gran motor de la renovada i rejovenida atracció a la lectura de nous públics (i de gran part del compte de resultats de les editorials). Però no només de romantasy es viu, i una altra fusió, la d’humor i fantasia, o horror, o ciència-ficció, també és present. I després d’uns anys més aviat discrets després de l’adeu de dos grans com Terry Pratchett i Douglas Adams, ja té nou fenomen editorial amb les novel·les de Carl el mazmorrero, èxit tardà de Matt Dinniman, un home de gairebé 60 anys establert a Tucson (Arizona). Tot i que ho ha aconseguit amb l’ajuda de dos elements més: els videojocs i una gata. Sobretot la gata. Amb Dinniman (i amb Grady Hendrix i T. Kingfisher) hem parlat aquests dies al Festival Celsius de l’alquímia que podríem anomenar funtasy, un terme que no s’ha fet tan popular. Almenys per ara.

La sèrie de Carl el Mazmorrero comença amb la novel·la del mateix nomhomònima, segueix amb El juicio final de Carl, El libro de cocina del anarquista de la mazmorra, El portal de los dioses ferales i La mascarada del carnicero, publicada fa una setmana a Espanya, i encara l’han de rematar cinc títols més que l’editorial Nova publicarà gairebé sense pausa entre un i l’altre. El seu punt de partida és tan brutal com el de la Guia galàctica per a autoestopistes, de Douglas Adams. Aquí, un conglomerat alien té el costum d’extingir la vida d’un planeta cada temporada però en deixen només uns milers de supervivents que protagonitzen un salvatge reality show en el qual han de superar 10 cercles infernals sent massacrats per tota mena de malsons, i que es retransmet en tota la galàxia. És el torn de la Terra, i el Carl, un loser que ha de superar aquesta ordalia vestit amb els calçotets que portava quan va arribar l’apocalipsi, amb la gata d’exhibició de la seva exparella, tan estirada com, de sobte, intel·ligent.

Dinniman va trobar l’èxit en l’autoedició després d’haver treballat com a repartidor de pizzes, retratista de gats, redactor d’obituaris, detectiu privat a Arizona, "vident telefònic per a Miss Cleo, una famosa mèdium televisiva que va acabar a la presó" i agent de suport tècnic per a Microsoft Windows (la seva feina potser més dura). Després de passar a mans de Penguin Random House (només per al llibre imprès) el fenomen es va descontrolar, i amb el seu vuitè llibre ja ha sigut número u en la llista del New York Times, amb una prevenda de 400.000 exemplars abans d’arribar a llibreries i, com li acaba de dir el seu agent, 14 milions de còpies venudes als EUA de tota la sèrie.

Videojocs de rol

Dinniman s’ha inspirat, directament, en els videojocs de rol (la seva obra és classificada com a RPG fiction), basada en nivells, tresors, vides i amenaces, i en els realities. Seguim, diu, sent "els mateixos" cabrons que els romans que veien morir els gladiadors al circ: "Persones desesperades participen en realities on són explotades per gent molt més poderosa i molt més rica simplement perquè poden fer-ho, mentre milions d’espectadors estan asseguts a casa seva veient l’espectacle i rient. Hi ha molta gent que fa el mateix quan celebra les morts que veu a la tele de qui considera enemics".

Però, malgrat ser una història sinistra i cruel, també hi ha moltíssim humor. ¿En l’èxit de la saga, què pesa més: la seva connexió amb el públic gamer o l’humor? "Mai definiria Carl el mazmorrero com una novel·la humorística. És una història que conté humor, però en el fons és una tragèdia. És una novel·la de terror sobre l’extinció progressiva de l’espècie humana. La història parla de coses horribles i l’humor fa que tot resulti més suportable. Si eliminés l’humor, la sèrie no seria ni de lluny tan popular", admet. "Però si fos només d’humor, tampoc. L’important –afegeix– és l’equilibri entre el terror i la comèdia, amb un protagonista amb qui el lector pugui identificar-se i, després, introduir la gata, la princesa Donut, de qui tothom s’acaba enamorant".

Tot i que no ha arribat a viure la bomba comercial que està experimentant ara mateix Dinniman, un altre autor nord-americà, Grady Hendrix (Charleston, Carolina del Nord, 1972), ha consolidat la seva popularitat en la combinació entre horror i humor. Tot i que fins a cert punt hi hagi un equívoc en això: hi ha més dosis de comicitat en les seves presentacions davant el públic que als llibres, tot i que Paperbacks from hell, que va sobre la literatura pulp dels anys 70 i 80 (editat per Minotauro, igual que la resta de les seves novel·les, i algunes en català per Obscura) sigui francament divertit.

A les seves novel·les (Horrorstör –una nit de terror dins d’un Ikea–, El exorcismo de mi mejor amiga, Cómo vender una casa encantada, Grupo de apoyo para final girls –una espècie d’alcohòlics anònims per a les traumatitzades actrius supervivents de pel·lícules com Divendres 13, Vendimos nuestras almas...–) l’horror sol ser el punt central. I l’humor, el contrapunt. Fins i tot quan tracta temes durs com en la seva última novel·la, Fetilleria per a noies esgarriades, sobre les maternitats on les famílies amagaven adolescents embarassades perquè donessin a llum i abandonessin els seus fills per no saber-ne res mai més. "Vull que els meus personatges tinguin sentit de l’humor: fa que el lector hi connecti i els percebi com a persones reals", apunta.

T. Kingfisher, una altra addicta a amanir amb humor les seves històries de fantasia o terror per a adults (també els seus llibres infantils firmats amb el seu nom real, Ursula Vernon) destaca sobretot aquesta funció anticlimàtica. "Escric molt terror i acostumo a situar els meus personatges en situacions molt perilloses o molt estressants. I la gent que viu situacions així fa bromes constantment. És una manera de suportar-les. ¿Aquí va arribar a emetre’s MASH, la sèrie de televisió? N’és un bon exemple. Era una comèdia ambientada en un hospital de guerra. I precisament funcionava perquè les persones sotmeses a un estrès insuportable fan bromes. És una de les maneres que tenim de suportar l’horror".

Dinniman considera que humor i terror no són dos components incompatibles, sinó complementaris. "L’humor i el terror són molt més a prop del que sembla. Són dues cares d’una mateixa moneda. La reacció que provoca una bona història de por és molt semblant, en el fons, a la que provoca un bon acudit. I tant l’humor com el terror són maneres de mirar la realitat des d’un altre angle, de fer-la una mica més suportable i ajudar-nos a comprendre-la. Al final tots dos serveixen per despertar empatia cap a la condició humana. Això sí, sempre que l’humor no es construeixi humiliant d’altres i que el terror no sigui simplement gratuït".

Si aquesta fos la fórmula màgica, hi hauria molta més literatura humorística. "Però escriure humor és extraordinàriament difícil. Probablement sigui una de les formes d’escriptura més complicades dins de la fantasia. D’entrada, l’humor és una cosa molt personal, perquè cada lector en té un de diferent".

Gata cínica

Notícies relacionades

Cristina Fernández Cubas, el món del qual neix l’escriptura

Famosos sorpresos i fastiguejats per l’eclipsi

I el gran instrument per a l’humor en el seu llibre és una gata pretenciosa i cínica. ¿Què tenen els gats perquè, quan apareixen, de cop tot comenci a funcionar? "És que a la gent li encanten els gats. I aquesta gata fa coses pròpies dels gats. La princesa Donut existeix per dues raons. La primera és que és molt divertida. La segona és que, en realitat, també és com una nena petita. Està descobrint el món, aprenent a pensar i a sentir com un ésser veritablement conscient. I això em permet explicar la història des d’un punt de vista ingenu, com algú que experimenta per primera vegada emocions i situacions que li són completament noves".

Grady Hendrix també considera que el riure no és només un respir anticlimàtic al terror, sinó un recurs narratiu integral. "Intento enganyar el lector perquè senti que els personatges són persones reals i arribi a identificar-s’hi. I crec que una de les primeres coses que ens atrauen d’algú és precisament el sentit de l’humor. Ens sentim atrets per la gent que ens fa riure i, quan passa això, abaixem la guàrdia. Llavors resulta que una de les raons per les quals molta gent diu que li agrada Trump és perquè afirmen que és divertit". Bé, això també fa por. La distància irònica sobre el gènere també porta a l’humor, creu. "Si trasllades fantasmes al món real, o bruixes al món real, o monstres al món real... inevitablement tot resulta una mica ridícul. Just vull arribar al punt en què, com també diem en anglès, no saps si riure o plorar".