Desmanyotat joc sinistre

A Vermin. La plaga (2023), la seva primera incursió en el llargmetratge i també una notable pel·lícula de monstres, Sébastien Vanicek demostrava un control tècnic i una gestió del ritme narratiu a l’abast de pocs cineastes. Per aquestes raons, la seva contribució a la franquícia d’Evil Dead, inaugurada per Sam Raimi el 1981 i reactivada el 2013 per Fede Álvarez, prometia. Desafortunadament, el resultat no està a l’altura ni com a pel·lícula de terror ni en el seu diàleg amb la franquícia (insuficient), ni en relació amb el bon estat actual del cine del seu gènere.

Vanicek té perícia tècnica i sap resoldre escenes. En diverses set pieces hi ha coreografia, tensió i enfocament en l’horror. I, potser, els entusiastes dels efectes pràctics xalaran amb la representació extremadament física i viscosa del catàleg de desgràcies que amenaça la família protagonista. Però, mèrits tècnics a banda (puntuals, perquè també hi ha escenes poc inspirades), Posesión infernal. En llamas falla en moltes coses.

Notícies relacionades

Malson d’una nit d’estiu

Referents de la música urbana catalana

La primera, sens dubte, el to. És una pel·lícula sense humor, lletja, sòrdida i entregada a la crueltat. La combinació per si mateixa no és pas el problema: tot i que mai serà del gust de tothom, és la tria dels seus responsables. El problema és que té la carcassa d’un joc sinistre però cap sentit lúdic. És una successió dèbil d’impactes recolzats en l’excés i l’alegria, mai en l’enginy. L’altra cosa poc afortunada de la pel·lícula és la relació conflictiva entre la seva denúncia de la violència i la seva representació.

‘Posesión infernal. En llamas’ Sébastien Vanicek (Estrena: 17/7/26)