Uns Rolling Stones sense nostàlgia

Que tornem a veure els Rolling Stones sobre un escenari és, per ara, una incògnita, però cal celebrar que continuïn donant senyal, i tan convincent, en el registre discogràfic. Hackney diamonds, publicat el 2023, no va ser el cant del cigne: ara, Foreign tongues li passa per sobre i el deixa enrere amb un cançoner genuïnament stonià i que alhora inclou més registres que el seu predecessor.

El títol de l’àlbum al·ludeix tant al seu històric logotip com a certa voluntat d’expressar curiositat: "¿M’ensenyes tots aquests idiomes estrangers?", inquireix Mick Jagger en la cançó d’obertura, un senyor blues, rugós i amb vista al Mississipí, que inclou una picada d’ullet amb doble sentit a les aigües tèrboles, les muddy waters.

In the stars , que va ser el primer avançament del disc, arrenca amb un riff d’aire familiar i sembla que serà una enèsima variació de l’etern tema stonià fins que esclata la tornada ululant i Jagger ens convida a "ballar fins que el sostre s’ensorri". És també precisa Jealous lover : veu en falset, cadència funky i un chorus amb punch. Tant aquest tema com Never wanna lose you connecten amb aquells Stones gairebé disco de Some girls (1978) i Emotional rescue (1980). El grup s’ha aplicat en les melodies, en sucós contrast amb la ferocitat expressiva, i ha habilitat tonades pop com la de Covered in you.

L’ànima rockera més corpulenta es desencadena a Mr. Charm, tema amb cors soul i deriva desbocada, en el qual Jagger apunta a cert oligarca global, el "boig magnat Mr. Musk". I a Divine intervention, amb les seves conclusions sobre la vida com "un joc d’atzar".

No sempre ell centra el focus: Some of us porta un moment àlgid de Keith Richards com a cantant escarmentat. I Ron Wood dispensa punxants solos aquí i allà, com en la balada Back in you life, esperonat per Mick Jagger amb un "Come on, Ronnie!".

14 temes i dos ‘covers’

L’àlbum recala en el country, amb ecos de les aventures amb Gram Parsons, a Ringing hollow, i ens recorda que Jagger és un brillant harmonicista. Tenim Hit me in the head, un número ple de guitarres viscoses i amb Charlie Watts a la bateria a títol pòstum. Entre els 14 temes hi ha dos covers, un de més aviat innecessari, You know I’m no good, d’Amy Winehouse, i una peça de Chuck Berry dels temps de Chess Records, Beautiful Delilah, en una presa crua i maquetera, amb què Foreign tongues tanca el cercle.

Entrega refrescant, en fi, en la qual els Stones amplien el seu cercle (desfilen Paul McCartney, Steve Winwood, Robert Smith, Chad Smith i Benmont Tench, tots atenent la batuta del productor Andrew Watt), i continuen sent ells mateixos sense mostrar-se posseïts per la nostàlgia, mirant al present. I compte, perquè han anunciat que tenen ja preparades 10 cançons més, amb vista a un futur àlbum.

‘Foreign tongues’

The Rolling Stones

Notícies relacionades

‘Don’ Emilio Lledó, el professor feliç

Entre la ciència i la commoció

Polydor Records

Rock