¿Per què comprem més vinils si el CD sona millor?

La venda de vinils no només mou ja més diners que la de CD, sinó que el nombre d’unitats venudes a l’any ha superat el de compactes. És un matís rellevant: els elapés es venen a un preu molt més alt (35-42 euros, davant els 16-23 del CD, i hi ha discos que en CD són simples i, en vinil, dobles), per la qual cosa fins ara podien representar un volum de negoci superior fins i tot havent despatxat menys còpies, i donar així una foto imprecisa.

Ja no és així, tampoc a Espanya, com va indicar l’informe del 2025 de Promusicae: 2,18 milions d’elepés venuts davant l’1,67 de compact disc. El del primer semestre del 2026 no dona xifres sobre exemplars facturats, però sí que deixa clar que el sorpasso va a més: un 7% del negoci correspon al vinil i només un 3,1% al CD.

I bé, centrem-nos. Adoro el vinil, vaig créixer amb ell, em vaig passar després al CD i em vaig veure comprant una altra vegada discos que ja tenia, i sento ara que m’acosto a aquell perillós moment en què em puc veure temptat d’adquirir en elapé una obra important que un dia vaig comprar en CD perquè així (i només així) es va publicar al seu dia. A veure, prou ja. El meu sentit de l’humor no és infinit (ni les meves prestatgeries).

Correspon remarcar que el CD és superior al vinil en qualitat de so: rang dinàmic més ampli, sense cruixits ni sorolls de fons, més separació estèreo, més durador. Ocupa menys espai, és més còmode de manejar i molt més barat. En fi, tot són avantatges, però, tot i així, el vinil l’està noquejant.

Notícies relacionades

‘Don’ Emilio Lledó, el professor feliç

Entre la ciència i la commoció

¿La causa? Tot i que pensàvem que el de l’elapé era un nínxol de madurets, no és així: els compradors són, especialment, joves que veuen en l’objecte físic una manera de segellar el seu vincle emocional amb els artistes que admiren, ja sigui Rosalía, Olivia Rodrigo o l’estrella del k-pop, i allà, només allà, l’elapé supera el CD. Vistós, amb les seves rodanxes de colors, és un ítem decoratiu que escenifica un compromís existencial (mentre se sent l’àlbum en estríming).

Avui, la qualitat de l’audició importa menys i pesa el culte pel fetitxe. A la indústria, això no li va malament, perquè, tot i que el vinil sigui més car de fabricar, deixa un marge de benefici més gran. El CD pateix un desprestigi que no es mereix, perquè ha quedat en terra de ningú, sense el glamur de l’elapé ni la funcionalitat de la plataforma. Però la victòria del vinil és poc gloriosa: s’ha convertit en un objecte de marxandatge més, a alinear amb el pòster, la samarreta, la totebag, el pintallavis i el light stick amb forma de cor.