Vilarasau brilla a ‘La truita’, una comèdia molt dramàtica

Les relacions familiars són tema recurrent i les obres orquestrades al voltant d’un dinar o sopar, també. Però La truita, la peça del francès Baptiste Amann (Avinyó, 1986) estrenada al Poliorama, no és tan típica. Sorprèn la profunditat que adquireixen alguns moments dramàtics en la peça, que compta amb un equilibrat i sòlid repartiment. Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas encarnen els caps de família, una parella que ha vist ampliar el clan amb dos nets encara nadons estrenant-se com a avis. Però la vida del matrimoni va més enllà dels seus descendents, o això intenten des que s’han traslladat a un poble per obrir una fleca de pa ecològic.

La truita, la del títol, introdueix un dels temes centrals de l’obra, el canibalisme humà del qual no es deslliura ni tan sols la família. La minimalista escenografia d’Albert Pascual, on es projecten filmacions amb IA, permet projectar la mirada més enllà de les parets del menjador on transcorre l’acció i inclou alguna altra sorpresa.

Tensions, amor, retrets, enveges... una mica de tot hi ha en aquesta llar amb tres filles i els que les acompanyen. Cadascú és diferent i l’autor així ho destaca a través de monòlegs en els quals els personatges parlen sense embuts. Boixaderas, el resignat marit de Vilarasau a l’obra; Sara Espígul, que dona vida a la filla més tiquismiquis convertida en lacto-pescovegeratiana i el seu sofert marit en la ficció encarnat per Arnau Puig.

Tots dos conviuen amb l’estil de vida més relaxat que interpreten Miranda Gas i la seva jove parella (Marc Bosch) o el de la filla petita (Júlia Bonjoch) que es refugia en la seva feina com a reportera gràfica per fugir de la família. Tot i que a la seva última nòvia, Tai Fati, no la podrà enganyar. Precís retrat de la diferència generacional entre les famílies del segle XX i XXI, que s’obliden davant d’una desgràcia.

Tant l’encertada adaptació a la realitat catalana com la direcció de Ferran Utzet mereixen un aplaudiment. No és fàcil combinar la tensió interna, penetrar en l’ànima dels personatges i passar de la comèdia al drama. Durant tres actes anunciats com un menú amb entrant, segon plat i postres, La truita exposa les dinàmiques d’una família on tots tenen el seu moment per explicar el seu punt de vista, allò que realment pensen però no diuen obertament.

Instint de supervivència

Notícies relacionades

Cristina Fernández Cubas, el món del qual neix l’escriptura

Famosos sorpresos i fastiguejats per l’eclipsi

La família pot interpretar-se com un microcosme del complex món actual on cadascú té les seves pròpies conviccions i ganes de marcar territori. La truita ens recorda la naturalesa de l’ésser humà i el seu instint de supervivència.

L’escena final fa un tomb que és millor no revelar. El dia de l’estrena més d’un va treure el mocador. El muntatge va ser molt aplaudit al Poliorama, coincidint amb la posada en marxa d’altres destacades coproduccions del Festival Grec com Factory, una versió warholiana de Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare amb posada en escena d’Àlex Rigola i El retrat de Dorian Gray, adaptació de la novel·la d’Oscar Wilde, tan polèmica en la seva època, en una versió musical protagonitzada per Àngels Gonyalons que interpreta tots els personatges de l’obra.