Ànima mestissa al Cruïlla

Els Pets juguen amb un repertori tan abundant que els permet fins i tot ignorar la seva cançó més coneguda, Bon dia, sense que això els passi factura. Així va ser al Fòrum, on van poder igualment recórrer a fites pop per donar i per vendre, com La vida és bonica (però complicada) i Aquest cony de temps. Banda elevada a sextet i un Lluís Gavaldà que va clamar perquè les seves cançons passessin "per sobre de la intolerància i del feixisme dels que creuen que per fer més soroll tenen raó".

En la seva obra sempre hi ha hagut aquest pols entre l’eufòria i la introspecció, la revetlla i la subtilesa, i al set hi va haver una mica de tot, incloent-hi cançons en què tot conflueix, com El que val la pena de veritat i Hospital del mar. Gavaldà va cedir el micro al bateria Joan Reig en la llunyana Segon plat i va apuntar que una de les cançons que més els agrada tocar és la gran balada in crescendo Com anar al cel i tornar. No es va acomiadar sense compartir la seva visió de la igualtat promulgada per la Constitució: Jo vull ser rei.

L’amic Pau Donés

Jovanotti és un cas d’estrella italiana (amb una discografia que cobreix 38 anys) que no ha arribat a estabilitzar-se al mercat espanyol, malgrat alguns intents (i visites promocionals). El Cruïlla es va apuntar el seu debut a Barcelona, que el romà va resoldre amb entusiasme, acompanyat per una banda nombrosa, amb metalls i cors, i entregant-se a una marató funky a càrrec de temes com ara Attaccami la spina, de caràcter groove, cantant i rapejant, i invocant filosòficament les bondats d’un "esperit oceànic", en el qual "et dissols en la natura i la vida", a través de la peça Oceánica.

Notícies relacionades

Terror i fantasia a Suburbia

ABBA celebra els 50 anys de la icònica ‘Dancing queen’

Ens va parlar d’"un amic català" que va resultar que era Pau Donés, amb qui es va marcar un parell de duets en altres temps i que era per a ell "com un germà", nascut el mateix any que ell, 1966, comentari que va conduir a un assalt a La flaca amb un enriquit rastre de so cubà. El seu concert va ser de cor mestís, amb un punt de fuga en el ritme brasiler (So solo che la vita), cites temperamentals als seus grans transalpins (L’italiano, de Toto Cutugno), brises de soul-jazz (Serenata rap) i cites als èxits L’estate addosso i L’ombelico del mondo. Enmig del públic, el seu amic i fan Pep Guardiola.

Les fusions van anar a més amb Jon Batiste, que va fer honor al títol del seu nou àlbum, Black Mozart, exhibint el seu refinament al piano, així com un vibrant camaleonisme vocal, falset inclòs, i dots de guitarrista i bandleader propens a la jam. El seu punt fort va ser una amalgama de música afroamericana que va deixar esclats de swing (I need you) i R&B bastard (Pinnacle). Virtuosisme, sí, però també vivacitat i cruesa, en un concert amb què, igual com el de Jovanotti, el festival del Fòrum va mirar de reüll les seves arrels a la ciutat de Mataró, quan responia al nom de Cruïlla de Cultures.