Tornar a Ítaca en català
El filòleg i hel·lenista Pau Sabaté firma una nova traducció al català de l’Odissea i pren el testimoni de Carles Riba i Joan Francesc Mira per mantenir el "caràcter poètic" de la pedra angular de la literatura occidental.
"Una cultura literària viva no s’esgota en una sola versió dels seus clàssics. Cada traducció compleix una funció diferent i permet llegir d’una altra manera un text que pertany, alhora, al passat i al present". En aquest sentit, Robert Aluja, editor de La Casa dels Clàssics i responsable de la Bernat Metge Universal, tenia clar que havia arribat el moment d’una nova traducció al català i en vers de l’Odissea.
No solament per la conjuntura mediàtica i l’aterratge a la cartellera de la superproducció de Christopher Nolan, sinó també perquè les tres versions del poema homèric que va firmar Carles Riba entre 1919 i 1953 i la traducció del 2011 a càrrec de Joan Francesc Mira sembla una nòmina una mica raquítica i exigua per a la pedra angular de la literatura occidental.
"És el clàssic entre els clàssics, així que com més traduccions tinguem, millor", defensa Pau Sabaté, filòleg i traductor que ja va meravellar amb la seva versió de la Ilíada el 2019 i ha tornat a causar sensació amb la seva mà a mà amb Odisseu, Penèlope i Telèmac. "La traducció de Riba continua sent un monument literari, una meravella poètica, però lingüísticament és poc accessible per a molts lectors, mentre que la de Mira té una voluntat en certa manera més didàctica, com d’acostar el text al que seria la novel·la moderna. La meva crec que està a mig camí: hi ha una ambició estètica, però sense la llengua tan exigent de Riba", detalla Sabaté, per a qui la clau de la seva traducció és "mantenir el caràcter poètic de l’obra, el seu ritme i la seva condició oral, però amb una llengua viva, rica i accessible".
Així, on Riba va escriure: "Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre" i Mira va traduir: "Parla’m, oh Musa, d’aquell mil cares, que feu mil viatges quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia", Sabaté opta per "Parla’m Musa, d’un home molt versat que moltíssim va errar, després de prendre la vila sagrada de Troia". Tres maneres diferents però complementàries d’endinsar-se en les gestes i peripècies d’Odisseu després de la guerra de Troia i posar rumb a una Ítaca una mica més contemporània a coll d’"una història que és l’origen de moltes altres històries". "Els poemes homèrics pertanyen a un món literari molt diferent del nostre, i el traductor pot tenir la temptació de caracteritzar massa els personatges. En aquest sentit, trobar el to és el més difícil: que no soni fred però tampoc excessivament personal", diu el traductor, fascinat per la segona traducció de Riba, publicada el 1949, des que la va llegir amb 15 anys.
¿Follia o insolència?
A tall d’exemple, Sabaté s’estén en l’elecció d’una paraula en concret: atastalia, un concepte que apareix de manera recurrent a l’Odissea i que Carles Riba va traduir primer com a "follia" i més tard com a "malvada ignorància". "L’atastalia és, bàsicament, la causa de la perdició tant dels companys d’Odisseu com dels pretendents de Penèlope. En la paraula hi ha una combinació de falta de seny, de raó perduda potser per la bogeria, però també d’arrogància i amotinament, i per això l’he traduït com a insolència, perquè em semblava una falta d’ordre moral", il·lustra Sabaté.
Notícies relacionadesVet aquí, doncs, un heroi que torna a casa, o això intenta, marcant distàncies amb la ira d’Aquil·les i assistit per tots aquests personatges femenins que Dolors Miquel reivindica a l’epíleg de la nova traducció al català. "Odisseu aconsegueix tornar a Ítaca gràcies a moltes figures, majoritàriament dones: Calipso, que el reté però li permet fabricar-se el vaixell amb què travessarà la mar; Circe, que l’aconsella i el fa anar fins al País dels Morts; Nausica, que el troba nàufrag i facilita la seva acollida entre els feacis, i, sobretot, Penèlope, la fidelitat i intel·ligència de la qual sostenen la possibilitat del retorn", explica Sabaté.
"Gairebé tot el que passa a l’Odissea ho trama Atena, omnipresent en el relat. He arribat a pensar que sense Atena no existiria l’Odissea", constata Miquel en el seu text, relectura que situa en els 24 cants del poema d’Homer no solament el quilòmetre zero de la literatura occidental, sinó també "l’assentament definitiu" d’una "ideologia civilitzadora en expansió": el patriarcat. "Que el món humà sigui una rèplica perfecta del patriarcat de Zeus, que en sigui una rèplica absoluta, és la difícil aventura que empeny Odisseu en el seu accidentat i llarguíssim viatge", suggereix la poeta.
