El rock exhibeix múscul al Cruïlla

The Black Crowes ja eren una banda clàssica abans de tenir edat per ser-ho, però ara ja ho són per dret propi, i els passa com a tantes d’altres, que en directe depenen dels èxits dels seus primers àlbums. Es van oblidar del seu nou disc al Fòrum (A pound of feathers), però què es pot dir de la presència de Remedy , que va obrir l’actuació amb tota la seva fondària i el matalàs de les dues coristes.

Chris Robinson va forçar les seves costures vocals com correspon, a la caça del feeling (amb notori èxit en la balada soul Seeing things), i el seu germà Rich va clavar els seus punxants solos en aquests temes que, a principis dels 90, van refrescar el classic rock, com Sting me, Jealous again i Wiser time, així com en la seva furiosa versió de Hard to handle, d’Otis Redding. No va ser l’únic cover: van fer una sacsejada al southern rock en una peça una mica fosca de The Velvet Underground, Oh sweet nuthin’.

El misteriós grup Bigger Splash, programat a les 21.00 i que va tenir la clientela intrigada, va resultar ser Arde Bogotá en un bolo sorpresa, més aparatós (i llarg) que el que es van treure de la màniga dimecres al Mad Cool. Seu va ser el ple més gran a l’amfiteatre, on el quartet de Cartagena va interpretar 11 cançons, començant amb les invasives Torre Picasso i Antiaéreo.

Van poder comprovar que els dos nous temes, avanç del tercer àlbum, ja calen: Instrucciones va atropellar amb la seva dinàmica de guitarra postpunk i Bigger splash, publicat dimecres (i que Antonio García va presentar com "la cançó que no hauria hagut de passar mai"), va despertar l’atenció amb la seva línia melòdica teatral. L’èpica, la seva especialitat, es va desencadenar amb Virtud y cástigo, embolcallada en el cant popular. La seva actuació es va encavalcar amb la d’Ezra Collective, combo britànic que va colar el jazz al Cruïlla per un carril molt físic, de sòlids greus funky, trencades afrobeat i incursions en el dub, sessió que va convidar al ball una altra notable multitud.

Escena catalana

Notícies relacionades

Malson d’una nit d’estiu

Referents de la música urbana catalana

L’escena catalana va brillar amb Dan Peralbo i el Comboi, un grup destacat en la present escena pop-rock de guitarres, que entén els concerts d’una manera celebrativa, amb força broma i sortides de guió. El més important, les cançons solvents, a més d’impetuoses, hi van ser, amb mostres del nou àlbum, el segon, Quin goig, com Ai, ai, ai, quin goig que fas, que van estirar a plaer, fent cantar el públic (sense posar-se pesats) i suplint l’absent secció de metalls amb sons bucals burlescos.

I Alizzz va oferir un bolo de mínims instrumentals, al capdavant d’un trio (amb guitarra i bateria més pregravats), anunciat com un dels seus "últims concerts, si no l’últim, a Barcelona en molt de temps". Sensació de final de cicle. A banda del format reduït, temes com Qué vamos a hacer, Disimulao i el prou brètol Todo está bien ("escupe a tu jefe, quémale el carro, vuelve al tabaco") ens van dir que Alizzz ha deixat empremta en el pop d’aquests anys 20.