David Byrne, en avantguarda en un altre espectacle per recordar al Cruïlla

Concert i espectacle alhora, amb set músics i cinc ballarins i cantants que teixien una posada en escena en què es combinaven la sincronia i el ‘freestyle’, sense que les cançons deixessin de fluir, interpretades en format de ‘marching band’. Fins i tot el teclat i la marimba, subjectats amb arnesos. Una execució impecable, tot i que Byrne tingui les reserves amb la perfecció, com va insinuar a l’obrir amb ‘Heaven’, de Talking Heads, cançó que qüestiona els ideals celestials. L’humanisme va embolicar el xou, amb la imatge del planeta per començar: «L’únic que tenim».

Notícies relacionades

Cristina Fernández Cubas, el món del qual neix l’escriptura

Famosos sorpresos i fastiguejats per l’eclipsi

Deu de les 18 cançons van procedir de la seva antiga banda, i tres, de l’últim àlbum, començant per la vivaç i tendra ‘Everybody laughs’, sobre les nostres penes i alegries quotidianes. Escenari despullat i tres parets de vídeo. El vestuari alterna colors d’una nit a l’altra: dimecres, a Bilbao, anaven tots de taronja; a Barcelona, de blau cobalt. Homes i dones que no semblaven sortir d’una passarel·la de models, com tant s’estila avui, sinó de les escoles de música i dansa d’avantguarda. Barrejats amb Byrne, passejaven, corrien, ballaven i gesticulaven sobre una sòlida base rítmica, sostinguda per un baix poderós i unes polirítmies canviants.

Va sorprendre la repesca de la cúmbia ‘Independence day’, així com ‘Air’, perla de ‘Fear of music’ (1979), de Talking Heads, com ‘Life during wartime’, il·lustrada amb imatges de conflictes civils i de l’ICE. Aquest va ser un àlbum de transició de la ‘new wave’ a l’avant-funk amb sintonia ‘afro’ que després va sublimar ‘Remain in light’ (1980), disc del qual van sortir ‘Houses in motion’ i ‘Once in a lifetime’. Byrne indulta en aquesta gira ‘Psycho killer’, després de gairebé 20 anys sense cantar-la, el «qu’est-ce que c’est?» va ser corejar al Fòrum, i el número final va ser el demolidor ‘Burning down the house’. Últim reflex d’un Byrne que, als 74, continua desmarcant-se del convencional.