Una comèdia verdiana, bon comiat de Pons
La ópera Falstaff en el Liceu, el 9 de julio de 2026 /
Han passat ja quasi 16 anys des de l’última vegada que pujaven a l’escenari del Liceu el vividor i covard rabassut shakesperià i les alegres i astutes comares de Windsor en la visió verdiana. I si llavors ho van fer en un gran espectacle de Peter Stein, aquesta vegada es va comptar amb una altra proposta de luxe, detallista i plena de màgia teatral, d’aquest mestre contemporani de la comèdia lírica que és Laurent Pelly. La crítica social amb què Verdi i Boito, el seu llibretista, van amarar l’última òpera del compositor va trobar en aquest espectacle un imaginari d’excepció, convertint l’escenari literalment en un mirall en el qual es reflecteix, per a la seva vergonya, la burgesia.
Per construir el seu genial trencaclosques, Pelly va dissenyar ben pensades caracteritzacions que miren cap a la història del cine i una superba escenografia de Barbara de Limburg, canviant i plena de sorpreses. I, és clar, va comptar amb un grup de cantants-actors capaços d’articular aquesta comèdia d’embolics que es va narrar amb total fluïdesa.
Per al seu John Falstaff Pelly va trobar en Luca Salsi un aliat extraordinari, esplèndid de veu i centrat en el retrat d’aquest protagonista tan ple d’arestes i de detalls. Va conquerir també l’Alice de Carolina López Moreno amb una veu ben projectada i seductora, així com la Nannetta de Serena Sáenz, entregada al seu paper. La "reverenza" de la Mrs. Quickly de Daniela Barcellona va resultar brillant, tot i que una mica sorda en segons quines frases, mentre Gemma Coma-Alabert convencia plenament com a Mrs. Meg Page.
Notícies relacionadesEl Ford de Lucas Meachem es va lluir sobretot en la seva escena de banyes i, com Fenton, Santiago Ballerini va exposar un timbre molt atractiu. Li van treure punta al personatge Josep Fadó com a Doctor Cajus i Pablo García-López com a Bardolfo i fantàstic, sonor i poderós el Pistola d’Alessio Cacciamani, ple de comicitat.
En les seves aparicions del Cor del Liceu es va mostrar motivat i la Simfònica del Gran Teatre va sonar flexible amb la direcció de Josep Pons, que s’acomiadava com a titular del coliseu. El mestre, tan afí a repertoris complexos i de gran densitat orquestral (com la immensa Vuitena de Mahler que dirigirà el 24 de juliol, també al Liceu), va voler, com Verdi, dir adeu provant sort un cop més amb la comèdia, i ho va aconseguir amb aquesta difícil partitura. Més enllà d’algun nombre de conjunt una mica erràtic, va mostrar contrastos, brillantor i tensió, més una fuita final impecable.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Al minut Incendis forestals a Madrid, Àvila, Toledo i Vall d’Uixó, en directe: última hora de la situació dels focs actius i carreteres tallades
- Futbol El Barça torna als anys 90 amb una tercera equipació en tons verds
- Al minut Eclipsi solar avui, en directe | A quina hora és a Espanya, com veure’l amb ulleres i última hora del fenomen astronòmic d’aquest 12 d’agost
- CRONOLOGIA Els grans eclipsis que han deixat Espanya a les fosques: cronologia
- Els millors filtres per fotografiar l’eclipsi solar amb el mòbil i on es poden comprar