Florentina Holzinger desborda el Grec

Després d’una inauguració més aviat grisa, el Grec va pujar de revolucions amb el debut en el festival de Florentina Holzinger, la sensació del teatre germànic que senyoreja Europa a cop de talonari. Ophelia’s Got Talent és una superproducció amfíbia plena d’idees xipollejants, en què l’Ofèlia de Shakespeare muta la seva imatge de fragilitat i cursileria per situar-se al centre d’una maquinària escènica amb piscines, acròbates, cossos nus i números de varietats. Holzinger treballa amb l’excés: barreja al mateix líquid amniòtic l’accionisme vienès, el cabaret, el circ i una reescriptura del cos femení que trenca amb la passivitat per tornar-li força, humor i subversió.

És cert que, en el seu collage de llenguatges posdramàtics, Holzinger no aporta elements substancialment nous respecte als grans referents de la performance –ombres de Marina Abramović i Gina Pane, per exemple–, amb una dimensió espectacular i pop, en la línia de Jan Fabre. Introdueix, això sí, un esquema més col·lectiu, amb la directora al centre coral d’una tropa de 14 intèrprets amb capacitats diverses. L’obra comença com un tòpic talent show, televisió per trastejar amb les construccions culturals de la imatge: qui mereix ser mirat, sota quines condicions ens exposem, qui ens avalua i quina violència queda camuflada sota l’aparença d’entreteniment i art.

Notícies relacionades

Els EUA pausa la fusió entre Paramount i Warner Bros. Discovery

El desig de gestar, ells també

La imatge més persistent d’Ofèlia continua sent la que va fixar John Everett Millais: una jove ofegada flotant entre flors, bonica fins i tot abans de desaparèixer. Holzinger recull aquest mite aquàtic, al costat d’altres codis de la representació de la dona en l’art, i els desplaça cap a una successió d’estanys que es van enterbolint, on l’aigua funciona com a mirall narcisista i promesa masculina de llibertat: mariners, pirates, aventura. La peça contamina aquest imaginari amb sang diluïda, signes de reproducció, cossos en moviment i detalls orgànics, fins i tot gore de sèrie B, que tornen la carn a la seva condició elemental. En una de les imatges més potents, un helicòpter introdueix la fredor sexual de Crash, de Ballard, com si l’erotisme ja no passés per la bellesa passiva, sinó pel xoc entre organisme, màquina i accident.

Servint cony –literal–, Holzinger fa saltar pels aires la imatge femenina estetitzada i la torna activa, incòmoda i insubmisa. El Grec encerta quan aposta per la primera divisió europea: a veure si així els nostres grans teatres prenen nota de com transformar un bon pressupost en un oceà de risc i aventura.