Aparatosa fantasia gòtica i intimitat

Una escalinata teatral, flamarades, un fons de castell medieval i ella, Halsey, desfilant en llenceria amb posats lleonins al so de Nightmare, cançó sònicament aparatosa en la qual canta al "naufragi" de la seva vida. La cantant de Nova Jersey va posar així un colofó molt dramàtic i visual a la primera jornada del 16è Cruïlla, dominada per propostes orientades a un públic més marcadament juvenil que la resta del cartell, ahir al Fòrum.

El penúltim àlbum de Halsey, If I can’t have love, I want power (2021), va comptar amb Trent Reznor (Nine Inch Nails), i d’allà van sortir les textures ciberpunk i industrials que van marcar l’arrencada del concert, incloent-hi Castle, del traumàtic primer àlbum, Badlands (2015). Una Halsey que va projectar el seu currículum de malalties físiques i mentals en el concert, encadenant-se en un número gairebé S&M a Dog years (una de les poques cites al seu últim àlbum, The great impersonator). Va quedar clar que Badlands continua sent la seva obra magna: d’allà en van sortir tres de les cartes finals, Colors, Hurricane i Gasoline.

Abans, l’escenari principal el va ocupar Senra amb maneres antagòniques: el gallec i els seus sis músics, asseguts en un llarg semicercle i desplegant el pop confessional miniaturista, amb tènues balanceigs r’n’b , de Me debes esto i Euforia. Encara que sigui fill de l’encreuament de la guitarra i el PC, el seu va ser un format orgànic, downtempo, amb apunts de saxo i obrint espai entre notes i harmonies. Va transitar material de les seves successives etapes (ja són 11 anys) i va guanyar cos a través de Tumbado en el jardín viendo atardecer, amb sintetitzadors que van injectar un plus de tensió, efecte remarcat pel funk de Qué facilidad i el bombo de No quiero ser un cantante.

En un nou episodi de contrast agut, vam tenir la desimboltura de Reneé Rapp, que va entrar en bloc amb el pop de guitarres, alhora abrupte i juganer, de Leave me alone, cançó en què es rebel·la contra tots els que li diuen el que ha de fer, indústria musical inclosa: "‘Déjame en paz, solo quiero divertirme’". És actriu i es nota en el seu desvergonyiment escènic, en línia amb una manera de cantar com si tot li rellisqués. Punkie a temps parcial, atesa l’aplicació que va posar a les balades, In the kitchen i la bastant disneylandiana Snow angel.

Veu dolça i captivadora

Notícies relacionades

El nou Sant Jordi Club consolida l’Anella Olímpica com un ‘hub’ musical de referència a Europa

Ana Torroja, cantant: «Intentava trobar el meu lloc, però sempre em preguntaven per Mecano i em frustrava»

Tot i que el gruix del públic estava amb ella, l’argentina Yami Safdie va aconseguir captar l’atenció a l’amfiteatre del Fòrum valent-se de la veu dolça i captivadora i del guitarrista que la va acompanyar. Molta naturalitat i proximitat amb els allà reunits, amb qui va entaular diàleg ("és que vull saber-ho tot de vostès"), i cançons acústiques sobre matèries com els haters anònims (Luis, amb textura country) i les traïcions amoroses, com en la ranxera anomenada Pero yo sí, que va presentar amb una advertència: "Déu perdona, ¡però les amigues, no!".

I a la carpa, Greta, la més clàssica de les germanes Farelo, amb banda pop-rock, breus picades d’ullet urbans (aquest autotune de posar i treure) i un toc de malenconia, com a Lo que me queda por hacer, un dels temes del seu epé Mi pena mi oro. Molta vida per davant, com deia el poeta, ressonant en la primera jornada del 16è Cruïlla.