Sting torna a l’essència amb vigor

S ting ha tornat una vegada més a l’essència, al format de trio, com el que li va salvar la vida quan, a finals dels 70, amb The Police (un grup llavors de músics ja experimentats), es va sumar amb èxit a l’onada de la new wave. Queda alguna cosa d’aquella urgència interpretativa, ara passada pel sedàs de l’experiència i l’autocontrol, i comptant amb un catàleg de cançons remarcables ben gran, com les que ahir van sacsejar amb elegància el festival Les Nits Occident.

Feia nou anys que no actuava a Barcelona (tot i que en aquest temps ha passat tres vegades pel Festival de Cap Roig), i aquesta versió de Sting als 74 va resultar ser fibrosa i dotada de cert grau d’entusiasme. Ha tornat al que és bàsic, però no tant, o no només, al seu jo juvenil: sí, 8 de les 19 cançons van sortir de la discografia de The Police, però entre les altres 11 hi va haver representació de la majoria dels seus àlbums en solitari. I va sonar una composició del 2024, I wrote your name (Upon my heart), que té alguna cosa de destil·lació de les seves dues ànimes: la base rítmica afrorocanrolera, amb el segell de Bo Diddley, i la suau línia melòdica de la tornada. És una cançó d’amor que parla del compromís a llarg termini, un missatge que es pot aplicar també al vincle de l’artista amb el seu públic fidel.

Audiència que es va aixecar dels seients tot just va començar a sonar el tema d’obertura, Message in a bottle, en el qual Sting va cedir parts de la tornada al cant popular. La seva veu ha canviat una mica, ara més gruixuda i càlida, arenosa en ocasions, tot i que amb capacitat de pessigar les notes més altes en temes com If I ever lose my faith in you. L’altre protagonista, més subterrani però determinant, va ser el fidel guitarrista Dominic Miller, combinant harmonies i puntejos amb summa pulcritud. Va ser remarcable l’arquitectura sonora nítida i vivaç que va aixecar el trio, amb la bateria de Chris Maas com a tercer vèrtex, als antípodes de la pilota de so, obrint espais entre els instruments.

Notícies relacionades

David Byrne, en avantguarda en un altre espectacle per recordar al Cruïlla

Savall segueix la ruta de la seda

Hi va haver èxits, molts: un Englishman in New York desposseït dels embellidors de la versió original, assalts vigorosos a Every little thing she does is magic i Wrapped around your finger (amb espelmes enceses a la pantalla, que evocaven el vídeo del 1983 de The Police). També peces més amagades de la seva obra, com Never coming home, que va derivar en una petita jam de pols funky marcat pel baix de Sting i amb insinuacions de When the world is running down... I el sobri Mad about you, i un A thousand years que va presentar confessant que creu en "el concepte de reencarnació".

Sting es va comportar amb la seva habitual cordialitat, convidant-nos a prendre un te a casa seva si algun dia ens acostem a la zona de Stonehenge i cridant una vegada i una altra "¡Barcelonaaa!" en el clímax de Can’t stand losing you. Però les cançons, el bagul del tresor, parlaven per ell, i no hi ha motius pels quals preocupar-se quan un té registrades partitures com Every breath you take, Roxanne i Fragile, les que van posar l’accent final a la nit, enèrgica i distingida, als jardins del Palau de Pedralbes.