Lovecraft torna al llibre maleït que no va existir mai

Perquè, com recorda l’editor i traductor italià Giuseppe Lippi, eminent lovecraftià mort el 2018, tot això és un fenomenal acudit privat que va acabar sortint de mare. Una colossal i macabra invenció que no només va créixer: va arrelar, va enroscar tentacles i va acabar catalogat durant un parell d’anys a la Biblioteca Nacional de Buenos Aires per obra i gràcia de José Luis Borges. Es diu fins i tot que l’autor d’El Aleph es va quedar cec després d’intentar llegir el Necronomicón, llegenda urbana que no fa més que alimentar la mitologia d’un pseudobiblion convertit en peça central de l’horror còsmic i els mites de Cthulhu. "Em resulta molt divertit atorgar a aquesta mitologia artificial un aire de versemblança a base de citar-la àmpliament", reconeixia H. P. Lovecraft el 1930.

Deliri il·lustrat

"Per divertir-nos creant un cicle convincent de folklore sintètic, tots els membres del nostre grup al·ludeixen freqüentment als dimonis favorits dels altres. D’aquesta manera, el nostre panteó negre adquireix una àmplia publicitat i una pseudoautoritat que d’una altra manera no obtindria", li confessava un parell d’anys després a un fidel lector interessat per l’anomenat Cercle Lovecraft, moviment d’escriptors i idees gairebé sempre abominables que formaven, entre d’altres, Clark Ashton Smith, Frank Belknap Long i Robert E. Howard.

Gairebé un segle després de tot allò, al de Providence li agradaria descobrir que la seva feliç ocurrència, el seu "monstruós i avorrible volum", torna a tenir publicitat gràcies a la luxosa i cuidada edició del Necronomicón que acaba de publicar Duomo. Cants tintats, més de 600 pàgines i il·lustracions de Greta Grendel, déus egipcis a mig momificar i ancestres de malson del Demogorgon de Stranger Things. "Que no està mort el que pot jeure eternament" i tal. "¿Terror? ¿Fantasmes? ¿Ciència-ficció? Tot es fon en un deliri que deixa atònit un lector acostumat a una fantasia més pobra i convencional", adverteix Lippi en el pròleg d’un llibre que, apunten des de l’editorial, "juga a convertir una cosa que no existeix en un objecte físic molt cuidat".

Per aconseguir-ho, el volum reuneix mig centenar de relats escrits per Lovecraft o a mitges amb Zealia Bishop, Hazel Heald o Robert H. Barlow i tocats per la màgia negra del Necronomicón. Una esborronadora col·lecció agrupada en seccions dedicades als viatges terrestres, els manifestos de Randolph Carter, l’àlter ego oníric i ocultista de Lovecraft; el terror morbós i necròlatra, i les col·laboracions a quatre mans. "L’escriptor, que ho demoleix tot fins a l’horror, ens deixa una visió personal de l’univers com una burla i un buit", resumeix Lippi.

Es troben a faltar en la selecció títols clau com L’horror de Dunwich, únic relat de Lovecraft que reprodueix un passatge llarg del grimori, o el fundacional El cas de Charles Dexter Ward, amb el seu arsenal d’esfereïdores invocacions, però a canvi s’ofereixen extres com la sempre entretinguda Historia del Necronomicón, dues pàgines gargotejades amb fúria per Lovecraft el 1927, i una antologia d’aparicions estel·lars del llibre en relats com El sabueso, El descendiente o El abrazo de Medusa.

En mans d’Abdul Alhazred

L’autèntic Necronomicón –és a dir, el de mentida– va néixer en la imaginació del nord-americà com a grimori maleït compilat al segle VIII per l’"àrab boig" Abdul Alhazred, un poeta i demonòleg que va vagar pels deserts de l’Aràbia i les ruïnes de Babilònia i va morir esbocinat a plena llum del dia per un horripilant dimoni. D’origen iemenita i embogit després de les seves incursions a Memfis i Iram dels Pilars, adorava entitats desconegudes i va crear un còdex ple de sabers arcans i màgia ritual que permetia invocar Nyarlathotep, Azathoth i altres deïtats primordials. A anys llum de tot allò, a la casa dels seus avis paterns a Providence, un Lovecraft de tot just 5 anys començava a lligar caps i anticipar terrors entre contes orientals, llegendes medievals i apassionades lectures iniciàtiques.

"Vaig llegir Les mil i una nits als 5 anys. En aquells dies solia vestir-me amb un turbant, em pintava la barba amb suro cremat i em feia anomenar amb el nom sintètic (¡només Déu sap d’on el vaig treure!) d’Abdul Alhazred, que després vaig recuperar, en record dels vells temps, per atribuir-lo a l’hipotètic autor de l’hipotètic Necronomicón", va deixar escrit un autor que, com recorda Javier Calvo en el pròleg d’Escribir contra los hombres, primer volum de la seva correspondència, "va morir sense haver obtingut res remotament semblant al reconeixement".

Qüestió d’enginy

Notícies relacionades

Ana Torroja, cantant: «Intentava trobar el meu lloc, però sempre em preguntaven per Mecano i em frustrava»

Anya Taylor-Joy, heroïna d’acció

"Inventar llibres horribles és un passatemps comú entre els aficionats a allò estrany", va relativitzar el 1934 el mateix Lovecraft, mag del terror que, és clar, va fer alguna cosa més que això, ja que va dotar la seva invenció de vida i cosmogonia pròpies: escrit en àrab al 730, va ser traduït al grec el 950; cremat pel patriarca Miquel el 1050; traduït al llatí i prohibit pel papa Gregori el 1228 i 1232, respectivament; imprès en lletra gòtica a Alemanya al segle XV, i reimprès a Espanya al segle XVII. "El llibre està estrictament prohibit pels jerarques de les diferents branques eclesiàstiques que existeixen", va fantasiejar el somiador de Providence en la biografia apòcrifa de la seva cèlebre creació.

Un llibre que no va existir mai però que, encara avui, llibreries i biblioteques de tot el món reben peticions per comprar-lo, consultar-lo o fer-hi un ràpid cop d’ull. No està malament per a una broma que si no va anar (encara) a més no va ser per falta de ganes. "Quant a escriure el Necronomicón, ¡tant de bo tingués l’energia i l’enginy per fer-ho! Em temo que seria una tasca àrdua, ateses les diverses al·lusions i passatges que li he atribuït al llarg del temps", li va confessar Lovecraft a Howard en una de les seves incomptables missives. Gairebé millor així.