El dilema del Rock Fest i els festivals de metall

El heavy metal (amb el seu germà, el hard rock) representa un imaginari molt definit que alimenta el seu propi circuit de macrofestivals des que, en el llunyà 1980, Donnington (Regne Unit) va acollir l’estrena del Monsters of Rock. Però hi ha un problema: la successiva apagada dels caps de cartell històrics. Per retirada o per defunció, s’han anat esborrant del mapa noms com Dio, Aerosmith, Kiss, Whitesnake, Ozzy Osbourne, Black Sabbath... Aquest any s’acomiaden Helloween i Sepultura. D’altres continuen dempeus en el seu pols contra el temps (Judas Priest, Alice Cooper, Deep Purple), anirem veient fins quan.

Als despatxos dels festivals de tall metaler, com el Barcelona Rock Fest, bullen les cavil·lacions sobre el camí que s’ha de seguir, ja que, any rere any, tendeix a reduir-se el nombre de tòtems disponibles i urgeix entreveure solucions. Fa uns anys que parlem del convenient relleu generacional, amb bandes com Ghost o Bring me the Horizon. Aquí hi ha un flanc en què es pot treballar. El Rock Fest hi va apostar quan el 2024 va col·locar Parkway Drive entre els headliners. El 2025 va rejovenir (una mica) la franja alta amb Slipknot.

Notícies relacionades

Heather Graham, a Sitges: «Els aficionats al cinema de terror són els fans més agradables que he conegut»

Barcelona, la ciutat campiona del croissant

Però el festival de Can Zam aposta al seu torn per un altre camí, l’ampliació del camp de batalla, superant la veta del metall i acollint-se a una noció àmplia i més o menys clàssica de rock: l’any passat, amb Lynyrd Skynyrd; aquest, abraçant el punk de Sex Pistols, The Offspring i Bad Religion, un moviment que el 1980 potser hauria causat un motí, però que avui és assimilable. Els llenguatges musicals s’han creuat, i les estètiques, i les tribus urbanes amb prou feines existeixen, tot i que aquest cap de setmana tots traguessin de l’armari les seves samarretes negres amb noms de bandes per anar a Santa Coloma.

Vistos els cartells dels festivals, la resposta passa per una combinació de les dues receptes: atenció a bandes metaleres emergents amb tirada i extensió del paisatge més enllà del gènere, fent pinya entorn de la noció de rock. El mastodòntic Hellfest, a França, va ajuntar fa dues setmanes Iron Maiden amb The Offspring i Social Distortion. Però compte amb sobreanalitzar les programacions, perquè sovint, els festivals (i no només els heavy) no pesquen els artistes que voldrien, moguts per un pla mestre, sinó els que poden, en funció de dates, caixets i trames industrials, i és després quan construeixen el seu relat. Que no és el cas del Rock Fest, un festival més aviat donat a l’acció i que no dedica temps a justificar-se.