Albert Serra: "Aquest món no té pas solució. Val més sortir-ne perquè hi ha gent horrible"

¿Com es va convertir en un dels productors de Magallanes?

Gairebé per accident. Un dia, mentre enraonava amb Lav Diaz, em va parlar de la seva intenció de dirigir una pel·lícula sobre Magallanes i em va confessar que estava obsessionat a comptar amb Gael García Bernal per protagonitzar-la; hi volia treballar des que el va veure a Y tu mamá también (2001), que a les Filipines havia sigut un gran èxit. Llavors li vaig dir: "¿Vols que li truqui ara mateix? Tinc el seu telèfon». A partir de llavors la nostra col·laboració es va desenvolupar de manera molt natural. Va ser complicat, això sí: es van construir uns decorats que després van ser arrasats per un tifó, i hi va haver moltes dificultats per transportar el vaixell que apareix a la pel·lícula. Però bé, qui va tenir maldecaps per això va ser en Lav.

¿Quina va ser la seva pròpia contribució a la pel·lícula?

Jo no hi vaig fer res, ni tan sols vaig anar al rodatge. Em vaig limitar a donar els diners i assegurar-me de no fer nosa. Quan exerceixo de productor, ho faig per a directors que tenen molt clar el que volen i no necessiten els meus consells, com Alain Guiraudie, Bruno Dumont o el mateix Lav.

¿No l’atrau l’oportunitat de descobrir nous talents?

No penso en oportunitats. Penso en resultats. I, tot i que en el passat he rebut propostes de col·laboració de gent jove, les vaig refusar perquè no em va fer l’efecte que n’haguessin d’obtenir resultats. Quan era jove, el cine m’obsessionava només partint de criteris artístics, i sempre em vaig negar a prestar atenció a qualsevol altre criteri. Avui els cineastes joves no tenen aquesta actitud; l’art no els interessa. Només pensen en l’èxit. I a la majoria de productors els importa ben poc si la seva pel·lícula és bona o dolenta, mentre faci negoci. Algunes produccions actuals funcionen com a llars d’infants.

¿En quin sentit?

Són pel·lícules que tenen un cinematògraf, un muntador o un repartiment que són molt més experimentats que el mateix director, i que hi són bàsicament per protegir tant aquest director com la pel·lícula en el conjunt de la catàstrofe. Parlo de directors que no tenen visió artística, d’autoritat i d’audàcia. Si no tens experiència, has de compensar aquest defecte amb audàcia o amb ambició. Al llarg de la història hi ha hagut grans directors, com Pasolini o Godard, que van fer pel·lícules fallides, obres que apuntaven molt alt i que, si els haguessin sortit bé, haurien sigut obres mestres. És clar, aquesta actitud no és convenient si el que busques és l’èxit immediat i massiu.

Va gaudir de reconeixement internacional pràcticament des de bon començament...

Sí, però aquest reconeixement va anar acompanyat de moltes penúries. Una part de l’equip que treballa amb mi, que són la meva família, fins fa no gaire van passar dificultats econòmiques de debò. Enormes. Per a mi treballar-hi sempre ha sigut irrenunciable, i això necessàriament ha limitat el finançament que pogués obtenir d’altres països. I mentrestant, amb prou feines he rebut finançament d’Espanya. Hem patit molt, i el meu objectiu com a productor és intentar evitar aquesta mena de patiment a directors que admiro.

Magallanes presenta una actitud clarament anticolonialista, i deixa clara tota la violència i la destrucció causades pels anomenats conqueridors. ¿Què n’opina, dels que a Espanya insisteixen que aquest colonialisme únicament va aportar pau, prosperitat i entesa als indígenes?

Els que saben la veritat sobre els efectes del colonialisme són aquells que el van patir. Ara bé, crec que discutir sobre això a aquestes altures no és útil, perquè no es pot canviar res. A mi m’interessa molt més un altre debat: ¿fins a quin punt la barreja d’identitats enriqueix, i en quina mesura corromp? N’hi ha que pensen que la identitat dels indígenes es va veure transformada per la dels colonitzadors, i això va donar lloc a una nova identitat més desenvolupada i superior. D’altres, per contra, opinen que la puresa i la gràcia originals de la identitat indígena van ser destruïdes. Com dic, és una discussió valuosa. L’antropòleg Lévi-Strauss afirma que, tot i que l’intercanvi entre civilitzacions i cultures és interessant, sempre s’hi ha d’oposar una certa resistència perquè, altrament, tots serem iguals i ja no quedarà res per intercanviar.

La seva pròxima pel·lícula, Out of this world, se situa en el cor de la guerra d’Ucraïna. ¿Se’n pot esperar que sigui una reflexió sobre l’Europa actual?

Encara no està acabada, així que no ho sé. Però la meva pel·lícula anterior, Pacifiction, ja parlava d’assumptes com l’opacitat del poder i les falses veritats que els rics imposen als més pobres, i m’esforço perquè Out of this world vagi d’una altra cosa. Al principi havia d’estar envoltada d’una atmosfera de tensió i de sospita però, curiosament, desapareix del muntatge. Avui dia totes les pel·lícules parlen de conflictes i de desgràcies, però la meva serà totalment positiva. Crec que no hi ha cap altra pel·lícula igual.

Notícies relacionades

El drama de perdre els teus nadons

Catalunya audita per primer cop la seguretat dels seus museus

¿Diria que reflecteix la seva actitud vital actual?

Crec que sí. Aquest món no té solució i l’únic assenyat és sortir-ne, perquè els qui són a dins són gent horrible; jo en soc fora, és clar, soc un outsider. Crec que les possibilitats de canviar-lo s’han evaporat; el que passa a Ucraïna i el que passa al Pròxim Orient són d’una crueltat esgarrifosa i sembla que no té solució. ¿Què hi puc fer, jo? No res, ¿oi? Vet-ho aquí.