Crits, acomiadaments i un milió i mig de dòlars en menjar: els excessos del colós Coppola a ‘Megalópolis’

Però ell es va rebel·lar contra aquest destí, i va vendre una part del seu negoci vinícola per uns 120 milions de dòlars per finançar-la pel seu compte. I llavors ‘Megalópolis’ va veure la llum, va ser apallissada per bona part de la crítica i va recaptar una misèria en taquilla, i pràcticament va desaparèixer; que ningú es molesti a buscar-la a les plataformes de ‘streaming’. Ara, el documental ‘Megadoc’ –acabat d’estrenar a Espanya a través de Filmin– cataloga les controvèrsies, les frustracions, les disputes i els excessos d’ego que van marcar durant mesos aquell rodatge.

El firma el britànic Mike Figgis, en el seu dia director de ‘Leaving Las Vegas’. «Detesto tots aquests documentals actuals que prenen un assumpte convertit en tendència gràcies a les xarxes i es limiten a desenvolupar-lo seguint al peu de la lletra un guió tancat», confessa. «Jo vaig arribar a la filmació de ‘Megalópolis’ amb la ment completament oberta, preparat per capturar amb la meva càmera tot el que succeís».

Al principi de ‘Megadoc’, Coppola explica que els seus motius per tornar a posar-se darrere de la càmera per primera vegada en 13 anys no són ni els diners, ni la fama ni els premis. «Jo ja tinc diversos Oscars», recorda a Figgis. El que busca, afegeix, és «divertir-se». A mig documental, el seu discurs és notablement menys entusiasta: «Soc massa vell i rondinaire per a aquesta feina», lamenta. Mentrestant, el mestre es mostra a estones ple d’energia juvenil i desbordant d’idees, i per moments se’l nota exhaust i deprimit, posant en evidència els 84 anys.

«El cine és l’única forma artística que mata el que mira de preservar», assegura en un altre moment: hi ha tants factors que conspiren contra un director durant un rodatge –les limitacions temporals i financeres, la tecnologia, els capricis del clima, les manies personals– que és gairebé un miracle que, en ocasions, aquest procés doni com a resultat una gran obra d’art.

‘Megadoc’ inclou imatges d’arxiu d’intents fallits previs de posar ‘Megalópolis’ en peu. Una és una lectura de guió del 2001 en què participen Robert De Niro i Uma Thurman; en una altra, Ryan Gosling apareix assajant a la pell del personatge que finalment va acabar encarnant Shia LeBouf. Precisament, alguns dels moments més absorbents capturats per Figgis detallen les constants picabaralles que Coppola va mantenir amb LeBouf durant la filmació. «Ets el gra al cul més gran de tots els actors amb qui mai he treballat», etziba a crits a l’actor en un moment del documental. «Francis necessita envoltar-se de caos, conflicte i confusió, perquè això és un reflex del que li passa dins del cap», opina el britànic. «Aquestes tensions li aporten inspiració».

En qualsevol cas, i tot i que testimonia nombrosos moments de tensió i drama veritables, la nova pel·lícula demostra ser massa respectuosa amb Coppola per endinsar-se del tot en la seva investigació. Malgrat que recull un episodi del qual va informar la premsa que va resultar en l’acomiadament de la producció de ‘Megalópolis’ del supervisor d’efectes visuals i l’abandonament del departament d’art al complet, ‘Megadoc’ mai arriba a aprofundir en l’assumpte, i ni tan sols esmenta les acusacions segons les quals Coppola s’hauria comportat de manera inapropiada amb diverses dones que van treballar com a extres en una escena de la seva pel·lícula.

El documental tampoc es fa ressò d’una projecció de ‘Megalópolis’ celebrada a Los Angeles poques setmanes abans de la seva estrena mundial al festival de Cannes, que va alimentar la mala premsa de la pel·lícula i va foragitar possibles distribuïdors. També, finalment, omet qualsevol al·lusió al seu sonat fracàs comercial.

Inevitablement, sobre ‘Megadoc’ es projecta l’ombra tant d’‘Apocalypse Now’ com del documental de 1991 que va disseccionar la seva catastròfica filmació, ‘Hearts of Darkness: A Filmmaker’s Apocalypse’, basat en imatges rodades per la dona del direcor, Eleanor Coppola –que va morir l’abril del 2024–, i avui considerat un dels millors retrats de la creació cinematogràfica que existeixen. La diferència, és clar, és que el resultat directe dels fets relatats a ‘Hearts of Darkness’ va ser una de les grans pel·lícules de la història, i el resultat dels fets relatats a ‘Megadoc’ va ser, desgraciadament, ‘Megalópolis’.

Al llarg del documental, queda clar que un dels defectes de Coppola és la seva tendència al malbaratament. En un moment donat, la càmera s’atura sobre la taula del càtering i un rètol revela que el pressupost destinat al menjar durant el rodatge de ‘Megalópolis’ va superar el milió i mig de dòlars –¿quantes pel·lícules independents costen, en total, menys que això?–, i en una altra escena veiem Coppola adonar-se que necessita més habitacions per allotjar el repartiment i l’equip tècnic i decidir, sense pensar-s’ho dues vegades, que comprarà un hotel sencer.

Notícies relacionades

Aitana i El Mago Pop adquireixen el Teatro Aquitània de Barcelona per «donar suport a la cultura i les arts escèniques»

Christopher Nolan, director de ‘La Odisea’, assegura que molta gent «menysprea» la IA

«Durant el rodatge es mostrava constantment frustrat per la lentitud del treball i pels temps d’espera, però el cert és que va ser ell mateix qui va decidir que la seva pel·lícula fos una maquinària tan pesant», comenta Figgis. «És un director el talent del qual aflora gràcies a la immediatesa, la improvisació i els impulsos, però a ‘Megalópolis’ va acabar atrapat en un procés que exigia massa planificació i rigidesa».

En última instància, això sí, ‘Megadoc’ també pretén servir com a recordatori de la necessitat de celebrar els cineastes que s’atreveixen a assumir grans riscos, fins i tot quan aquests riscos no donen bon resultat. «Francis té més de 80 anys i continua intentant superar els seus propis límits i donar forma a idees forassenyades en les quals pensa des de fa 40 anys, i resulta molt reconfortant que un director de la seva talla continuï volent treballar d’aquesta manera , sobretot en una època en què les pel·lícules de Hollywood semblen estar predeterminades pel màrqueting i els algoritmes», conclou Figgis. El seu diagnòstic és compartit per George Lucas, amic i antic pupil de Coppola, que al final del documental sentencia: «A Francis li agrada travessar murs de maó. Així que, quan acaba xocant de cap contra algun, no em sorprèn».