Muse expandeix el seu rock gegant

Sonoritats trèmules d’orgue gòtic i riffs de guitarra de senyors de la guerra, argamasses instrumentals bigger than life i arranjaments electrònics retrofuturistes: Muse ha tornat i, sense insinuar el més mínim complex de culpa, redobla l’aposta i la refina i expandeix desafiant tots aquells que fa anys que titllen el grup de pretensiós i pesat.

Després de limitar-se a donar més del mateix en Will of the people (2022), el trio de Devon (Regne Unit) respon ara amb un àlbum, el desè, en el qual l’èpica i la contundència es fonen amb trames hedonistes enrarides a costa d’un relat pensat amb vista al cosmos i al destí de la humanitat. El títol, The wow! Signal, remet a un episodi científic enigmàtic: la captació, el 1977, d’un senyal de ràdio procedent de l’espai profund per part del telescopi Big Ear de la Universitat Estatal d’Ohio. Va ser una emissió de 72 segons que va deixar bocabadat l’astrònom Jerry R. Ehman, que no va poder fer altra cosa que escriure, al costat del registre imprès, l’exclamació anglesa "wow!".

Camí de l’extinció

L’especulació entorn de la vida extraterrestre flota així en aquest disc, que arrenca amb una carta de gran impacte, The dark forest, peça amb aires de banda sonora exòtica, envoltada de cordes frondoses i amb girs dramàtics. Matt Bellamy canta albirant els abismes ("pregarem tots per l’extinció,/ la perdició és la nostra última invitació") abans que esclati un cor en llatí amb reminiscències sacres que sembla prestat de Ghost: "Sanctus signum dominus deus cometa altissimus currus...".

Notícies relacionades

Els EUA pausa la fusió entre Paramount i Warner Bros. Discovery

El desig de gestar, ells també

Tot sembla una mica passat de voltes, certament, si bé les coses prenen altres camins a Nightshift superstar, una cançó amb línia de baix pesant, granulada i funky en la qual Bellamy força el seu falset i es deixa acompanyar per cordes de música disco dels 70 processades pel modern mètode francès a l’estil Daft Punk. I en aquella mena de balada anomenada Shimmering scars, amb un orgue d’església que torna a treure el cap, encara més tètric, en la introducció de Be with you, un tema que afronta després un crescendo en el qual pots imaginar com xoquen les galàxies les unes amb les altres (o una cosa semblant).

Encara que tot plegat pugui resultar excessiu, cal situar Muse en la tradició d’un rock gegant que juga amb exponents històrics que van des de Led Zeppelin fins a Queen. Fer que tot soni gran i impactant no ha pas de ser una perversió, mentre al darrere hi hagi idees, i aquí n’hi ha, tant en dinàmiques melòdiques com en textures, com en aquest encreuament de la guitarra en mode tapping filometal i la cascada electrònica d’Hexagon, i el tacte de l’aridesa i la sensualitat de peces com ara The sickness in you & I i Hush, aquesta amb Ellie Goulding com a còmplice de buit existencial. Sí, aquest àlbum de Muse convida a deixar anar un raonable wow.