El Grec celebra els 50 anys com a gran aparador cultural de BCN

El Festival Grec mai ha deixat d’evolucionar. El seu naixement el 1976 va ser un crit de llibertat i s’ha anat transformant fins a convertir-se en el gran aparador internacional i local que és avui. L’edició del 50è aniversari s’inaugura dilluns que ve amb la corrosiva i cabaretera L’òpera de tres rals, de Brecht i Weill amb direcció de Marta Pazos (escena) i Dani Espasa (música). Amb la posada en escena, la directora gallega rendeix també homenatge a l’esperit dels creadors que han fet possible la mostra. El festival ha contribuït a assentar Barcelona com a capital cultural del sud d’Europa atraient tant artistes de referència com nous creadors. Enguany compta amb 99 propostes molt diverses de música, teatre, cine, circ i dansa.

Les ànsies de llibertat després de la mort del dictador Francisco Franco van marcar les bases del Festival Grec del 1976. L’amfiteatre es va alçar on hi havia una antiga pedrera i es va inaugurar com a espai escènic coincidint amb l’Exposició Universal del 1929 que va transformar Montjuïc i Barcelona. L’espai, infrautilitzat en els seus primers anys de vida, ha sigut un imant per a grans creadors. El 1932 hi va actuar Margarida Xirgu.

Després de la Guerra Civil va caldre esperar al 1956 per recuperar l’activitat a l’amfiteatre amb Èdip rei, interpretat per Juan-Germán Schroeder i Mercedes de la Aldea. També Adolfo Marsillach i Núria Espert hi havien actuat en el marc dels anomenats Festivals d’Espanya. "El Grec ja era un espai ciutadà, conegut i emblemàtic abans del 76. Tot i que ha anat a menys, s’hi havien fet coses fantàstiques. Jo, amb 14 o 15 anys, vaig veure, per exemple, el Calígula de Rodero i La Celestina de Milagros Leal", recorda l’actor i director Mario Gas.

‘7 hores de rock’

El festival del 1976 va ser diferent de tot. Al Teatre Grec van brillar tant les reclamacions del sector com de la ciutadania en una mostra autogestionada organitzada per primera vegada per l’Assemblea d’Actors i Directors. Es va inaugurar l’1 de juliol a l’amfiteatre a ritme de 7 hores de rock, on es va sentir Pau Riba, Iceberg, Oriol Tramvia i Suck Electronic. I el 6 de setembre, aquella memorable edició on també es van sentir cantants com Maria del Mar Bonet, Raimon, Lluís Llach i La Trinca es va tancar amb l’última de les sis actuacions que el Ballet Nacional de Cuba va oferir al Palau Nacional.

"La gent de la professió de tota la vida es va bolcar i també ens va donar suport en aquella edició tan diferent. A més, vam buscar el suport de les associacions d’artistes plàstics, de veïns.... Va ser un esclat de vitalitat i d’assistència. Vam fer quatre produccions pròpies que després van girar per Catalunya", recorda Gas, encarregat d’obrir la festa del 50è aniversari el pròxim 8 de juliol al Teatre Grec.

Les quatre produccions pròpies van ser: Rosas rojas, de Sean O’Casey, que va dirigir Gas; Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, de Rodríguez Méndez; Faixes, turbants i barretines, sobre uns textos de Xavier Fàbregas, i El bon samarità. Canti amunt, canti avall, pensava que el cel guanyava i Déu se n’aprofitava, una obra contemporània de J. Abellán. "Les obres tenien tres directors per donar feina a tothom i els repartiments tenien moltíssims intèrprets pel mateix motiu". Lluís Pasqual, Pere Planella i Fabià Puigserver es van encarregar de l’últim títol. "Tots els que vam treballar en aquell Grec del 76 vam cobrar el mateix".

En aquella singular edició també es va veure una versió de Tirant lo Blanc, amb direcció de Josep Anton Codina i text de Maria Aurèlia Capmany; Plou i fa sol, de Comediants, i La Pau (Retorn a Atenes), d’Aristòfanes, Divinas Palabras de Valle Inclán amb la companyia de Núria Espert. I un espectacle internacional, Les troubadours, de Robert Arnaut, una creació del Centre Dramatique de La Courneuve que es va muntar al Saló del Tinell.

El lema corejat en les manifestacions a Catalunya aquella època, Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia, ressonava entre el públic a les grades. Connectaven amb aquells actors, músics i directors amb ganes de canviar el món. El sector va organitzar la programació, va vendre entrades, en va fer la promoció i va actuar en els diferents espectacles. En aquella primera edició hi va haver moltíssima música.

Dues assemblees

Però aquella germanor progressista va durar poc. Els artistes més llibertaris i anarcosindicalistes van crear l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ADTE) i se’n van anar al Saló Diana. "Ens vam dividir i es van crear dues assemblees. La més institucional va fer el Grec al 77, que no va funcionar", resumeix Gas. El 1978 no hi va haver Grec. L’Assemblea que el portava s’havia diluït.

L’any 1979, el primer ajuntament democràtic després de la dictadura va recuperar el festival amb Rafael Pradas com a regidor de Cultura i Esports, ajudat per Joan Anton Benach. Des d’aleshores, el Grec sempre ha sigut un festival municipal que ha anat canviant en funció dels directors: Biel Moll (1980-1983), Joan Maria Gual i Josep Anton Codina (1984 i 1985), Marta Tatjer (1986 i 1987), Elena Posa (1988-1995), Xavier Albertí (1996-1999), Borja Sitjà (2000-2006), Ricardo Szwarcer (2007-2011), Ramon Simó (2012-2016) i Francesc Casadesús Calvó (2017-2024).

Leticia Martín Ruiz, actual directora artística, va començar el seu mandat el 2025. El Grec té en el seu ADN combinar grans noms internacionals en la programació amb artistes locals i oferir propostes que van més enllà de l’amfiteatre i arriben a diferents espais de la ciutat per connectar amb un públic ampli i transversal. Des del 1994, els teatres privats també formen part de la cita cultural de l’estiu barceloní.

"Tots els que van participar en aquell primer Grec comunitari el recorden com un paradís de llibertat, reivindicatiu, divertit i fantàstic", assenyala Martí Alós, historiador del teatre, comissari de l’exposició Una explosió teatral en temps de canvis. El Grec-76 i l’Assemblea d’Actors i Directors, ja vista al hall de l’Institut del Teatre i el Museu de les Arts Escèniques (MAE) i al Centre Cívic Fort Pienc, que bé s’hauria pogut instal·lar als jardins del Grec aquest estiu o girar per altres barris.

Notícies relacionades

A l’ombra de Taylor Swift

Les sales pateixen, però el públic no és l’enemic

El 1976 la professió se sentia fort, recorda Gas, que va ser a la taula de l’Associació d’Actors i Directors. "D’alguna manera, entre uns quants vam dissenyar el que seria el Grec 76. Abans ja havíem estat al sindicat vertical on s’havien començat a infiltrar els partits democràtics a principis dels 70 per desestructurar-lo des de dins i caminar cap a un sindicat horitzontal", recorda. "Després de la mort de Franco hi va haver moltes reivindicacions, manifestacions i vagues per part de la professió". El 1975 s’havia organitzat la primera vaga d’actors a Espanya, que va aconseguir la funció única –davant les dues diàries i tres els caps de setmana– i la jornada de descans.

"Entre les reclamacions a Barcelona del sector hi havia la creació d’un teatre municipal i d’un de nacional. Aquell Grec del 76 va ser molt potent". El lema Per un teatre al servei del poble va ser paradigmàtic. "Vam reivindicar que la professió agafés les regnes. Llavors no hi havia teatres públics aquí. En aquella època Barcelona era una ciutat de províncies, venien companyies de fora i els que feien teatre en català resistien en un moment de gran auge de les companyies independents". El seu objectiu era que les companyies okupessin teatres i canviessin els modes de producció, "però també el sentit ètic i estètic del teatre".