"El cíborg és el feixisme"

Hidrogenesse tenen la seva disfressa de tigre i Irene Cuevas (1991), jove promesa de la novel·la renascuda com a comediant, un pijama de lleopard. "És disfressa, és pell també. I pot ser armadura. Serveix per sobreviure al món, per refugiar-te’n", explica l’escriptora madrilenya, a qui la imatge d’una nena vestida de diminut felí va arrossegar de la mà fins als relats salvatges, a estones també tendres, d’Animal print (Reservoir Books), el seu primer llibre de narrativa breu. Aquella cria, recorda, tenia alguna cosa per explicar-li, així que Cuevas no va fer més que enganxar l’orella i escoltar-se a si mateixa. "El que havia d’explicar és una cosa que em passa a mi: arribar a una festa i sentir-me estranya amb la resta de les meves amigues perquè començo a sentir alguna cosa per elles, una cosa diferent de la simple energia de grup", explica.

En la seva primera novel·la, Un momento de ternura y de piedad, Cuevas fantasiejava entre notables dosis d’humor negre amb una afable assassina d’ancianes que s’acaba enamorant d’una de les àvies a qui ha de matar, però aquí endureix el gest per endinsar-se en les identitats queer, seguir l’incòmode rastre d’una violació grupal i matar (simbòlicament) el patriarcat d’un bon ensurt. "No és autoficció, però jo sempre m’he sentit una mica estranya, igual que aquests personatges", diu a propòsit d’unes protagonistes que esquiven serps, venen hamburgueses disfressades d’os i busquen el seu animal interior –també l’exterior– en raves expiatòries i tiberis de techno a Berghain. "Estan intentant trobar el seu lloc al món i com que no ho aconsegueixen han d’habitar d’una altra manera, fins i tot transformar-se en una altra cosa per poder ser aquí i quedar-s’hi", reflexiona.

A Gacelas o leones, per exemple, una filla s’atreveix a explicar al seu pare que és lesbiana i el pare replica que llavors ha estat vivint amb algú que no coneixia. "Tu no et tens davant. No trobaràs a faltar la persona que coneixies", diu el progenitor. "¿Les identitats les conformem nosaltres mateixes o els que ens miren? ¿Ets un monstre perquè la societat t’ho diu o perquè ets un monstre de veritat?", es pregunta ara Cuevas, que buscant la resposta ha construït mitja dotzena de faules contemporànies a partir de la mirada i la perspectiva. "Al final, quan l’altre et mira tal com tu et defineixes és quan existeixes; si només t’anomenes tu, no existeixes", afirma.

Contra el desconcert

De fons, travessant tots els relats, una pulsió animal i salvatge que neix del desconcert i l’ansietat contemporània. "Vivim en un moment en què ha col·lidit la societat i veiem que no hi ha futur. El que ens havia de salvar, allò que ens van vendre com a futur tecnològic, ja veiem que no. "Fa uns anys, el cíborg era una cosa guai, el súmmum, però ara ja sabem que el cíborg és el feixisme", explica. Davant d’això, defensa, s’imposa una tornada a les arrels, un retorn a l’essència. "Estem anant una altra vegada als instints primaris, potser fins i tot també per trobar tendresa, amor i afecte, emocions bàsiques que hem perdut en aquest món bel·licista", raona.

Notícies relacionades

Bonnie Tyler rep a Gal·les un emotiu adeu

La primera acció a Gràcia

Curada com a escriptora a l’interior d’un hipotètic triangle format per la violència i la poesia de les comediants llatinoamericanes, l’estranyament de les europees i la passió per fabular de les nord-americanes, Cuevas s’agenolla davant d’Arelis Uribe, Herta Müller i Lucia Berlin, per citar-ne només tres, i s’alça tot seguit per reconèixer que ha escrit bona part d’Animal print ballant. Tal com sona. "Per a mi, el techno és el nou punk", resumeix.

El ritme com a refugi, la música com a forma d’expressió. "En aquest ball, en la barreja de cossos, troben un lloc on estar fora de perill", diu sobre la festa que munta als seus protagonistes per alleugerir el pes de la culpa amb què carreguen després d’haver estat testimonis accidentals d’una violació múltiple. "Són només espectadores d’això, no han actuat perquè no han pogut fer res, però depèn de quina persona siguis, llegint el llibre les enjudicies o no. Això parla molt de com som com a societat. Al final, tots estem sent espectadors d’aquest món supermasclista, cruel i molt bèl·lic, i creiem que no podem fer-hi res", detalla.