Oriol assaja sobre la fi de les certeses

E l Goya, un teatre poc donat als experiments, acull aquests dies una proposta poc habitual. Conegut pels seus jocs de paraules, el domini del calambur, la torsió verbal i l’equívoc lingüístic, Jordi Oriol deixa enrere la seva shakespeariana Trilogia del lament per assumir un repte que s’endinsa en l’escena comercial. Etiquetada com a tragicomèdia apocalíptica, L’últim àtom combina drama familiar, física quàntica i crisi del llenguatge en un muntatge desbordat, però d’argument reconeixible. La singularitat, en aquest cas, no rau tant en la manera d’explicar-ho com en la densitat d’idees que se superposen en escena.

En l’encreuament entre la llegenda d’Edipo rey, la paranoia distòpica d’Ensayo sobre la ceguera, de Saramago, i un perfum de Monty Python, Oriol presenta una història amb la claredat narrativa d’un telefilm de sobretaula. Hi ha una filla desapareguda, una parella trencada per aquesta absència –ell, professor de física; ella, lingüista–, una àvia que perd la parla i un grup d’assessors atrapats en la urgència de respondre a una amenaça global. La peça barreja dolor íntim, comèdia política i especulació científica.

El repartiment sosté en bona mesura aquesta maquinària frenètica, en especial Joan Carreras amb la seva rotunda presència i energia. L’actor tanca una temporada de papers histriònics amb un científic desbordat per un duel que no sap tancar ni amb equacions ni amb paraules. Al seu costat, Mia Esteve aporta el contrapunt més contingut com una lingüista que s’agafa al llenguatge per ordenar el món i els sentiments.

Notícies relacionades

A l’ombra de Taylor Swift

Les sales pateixen, però el públic no és l’enemic

Carme Milán fa el possible per sostenir la tensió com a filla postissa, tot i que el seu personatge queda atrapat entre la funció simbòlica i l’escàs desenvolupament dramàtic. Carles Pedragosa es mou amb facilitat entre la música i el desdoblament de figures, convertit en motor lateral de l’absurd. La broma amb Lara Segur –eco de Clara Segura, que finalment no va poder participar en el muntatge– funciona com un running gag que Rubén Ametllé sosté amb entrega, fins i tot quan el recurs s’estira fins al límit.

Original i encertat, l’espai escènic de Sílvia Delagneau i Max Glaenzel converteix les pissarres on s’esbossen teories en paisatge físic del muntatge. Allà dialoguen el gat de Schrödinger, la relativitat de la ciència i una societat que no troba refugi ni en la religió ni en l’Estat. L’Oriol no resol el desconcert, l’expandeix i converteix la falta de certeses en matèria primera de la mentida permanent del teatre.