Més el soroll que les nous
¿Què és l’èxit?, li van demanar a Pelé. I va contestar: "No és pas un accident. És feina dura, perseverança, aprenentatge, sacrifici i, sobretot, amor pel que fas".
Estaria bé que en una societat on la hiperconnexió ens isola cada dia més i la solidaritat amb les grans causes es neutralitza amb la pràctica d’un individualisme galopant s’aprofités el Mundial de futbol per incidir en la part positiva d’encomanar-se del valor de l’esforç i de la feina en equip.
Als qui els sembli una antigalla els convindria escoltar Pep Guardiola definint aquests principis com una altra forma de talent. Per això la norma de l’entrenador és perdonar els seus jugadors si no l’han encertada, però mai si no s’hi han esforçat. Aquesta part de la fama que el precedeix va lligada a algunes de les seves arengues virals al vestidor. Renys que sonen a sermons i homilies que acaben en arengues.
La màxima competició del futbol planetari, que per uns dies ha vingut a redimir-nos de calors estivals i acaloraments polítics, ha quedat enlluernada en les seves primeres jugades pel gran referent que continua sent Lionel Messi.
No sembla que el temps faci efecte en la inacabable qualitat del jugador que el Barça de Laporta va deixar escapar. O va empènyer a marxar. La incògnita que continua sense resposta és per què els mateixos socis que constaten amb nostàlgia la capacitat que manté la seva enyorada estrella, van revalidar el mandat del president que els va enganyar amb falses promeses de retenir-lo i es va desentendre després amb menyspreus envers qui, per formació i voluntat, continua representant l’autèntica essència blaugrana.
Mentrestant, l’argentí, educat i discret, respon al fervor popular dient que "el preocupa més ser una bona persona que el millor jugador de futbol del món". I educa els fills en el mateix sentit, ensenyant-los a "lluitar per arribar al seu somni i sacrificar-se i treballar molt per aconseguir-ho".
No és arriscat concloure que aquesta serà la consigna que Messi imprimirà a la Unió Esportiva Cornellà. El club que va comprar fa un mes i que acaba d’anunciar que també tindrà equip femení. Una altra alenada d’aire fresc per a la ciutat del Baix Llobregat que presideix Antonio Balmón Arévalo (Barcelona, 3 de gener de 1960).
Les bones notícies esportives per al municipi agafen l’alcalde celebrant els 15 anys de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), en què exerceix de vicepresident executiu. Un organisme que va néixer d’un acord històric que el mateix Balmón va forjar amb Xavier Trias per oferir a 36 municipis una àmplia cartera de serveis públics que són l’enveja d’Europa i provoquen l’interès de mig món.
Consens
Fa tres lustres que van quedar definitivament enrere els recels dels convergents que havien vist en la Gran Barcelona de Maragall el contrapoder a la Generalitat de Pujol. Són alguns anys menys que els que Balmón fa a l’alcaldia, en què va rellevar José Montilla i des d’on, malgrat revalidar majories absolutes, continua practicant el consens pel fet d’entendre’l inherent a la democràcia. Raó per la qual no sempre celebra l’actitud pública dels seus companys socialistes a Madrid. Quan això passa, dissimula i porta les seves discrepàncies pel mateix camí que les seves conquestes: aplicant en positiu la màxima històrica d’aconseguir els efectes d’una manera desapercebuda. En el seu cas, sense fer mai gaire soroll.
