Venga Monjas, 20 anys en la primera divisió de l’absurd

Dues dècades de broma i fantàstica bogeria compleixen ja la parella Daura-Navarro, barcelonins que es van conèixer en una escola de capellans (d’aquí ve el crit d’ànim a les monges del seu nom) i que el 18 de juny del 2006, avorrits, van decidir gravar un vídeo breu i pujar-lo a Youtube. Amb Venga Monjas ha treballat una constel·lació de còmics, un bon grapat convertits en personatges de culte interneter.

Molts seran presents en un espectacle-festa d’aniversari que celebren demà a l’Apolo (repeteixen a la sala el 18 de juny i a Madrid, el 21 a La Riviera). La primera actuació de Barcelona es va vendre rapidíssim, símptoma que, encara que el projecte estigui viu bàsicament gràcies a la seva videoteca, el públic que va créixer amb ells segueix allà. O, tal com apunta Gras a la seva manera: "Pot indicar que els revendes ja no perdonen ni xous així, de nínxol".

"Coses molt esbojarrades"

Josep Seguí, que ja havia parlat un llenguatge similar amb els Pioneros del Siglo XXI (Carlo Padial i Carlos de Diego), recorda com va quallar amb aquells nanos. "Vam començar a fer coses molt esbojarrades, pràcticament sense guió, i vam connectar", rememora l’intèrpret, que diu que "llavors ja era el més gran" de la troupe. Per Venga Monjas han passat il·lustres veterans, però al costat de Seguí destaca aquest nadó Maggie de "70 anys" que en la vida real es diu Marga, la cara de la qual il·lustra avui el perfil a les xarxes del duo còmic. "L’esperit de l’inici dels Venga Monjas es podria resumir amb una frase que Dordal [Esteban] va cridar un dia: El poder dels júniors. Més endavant va aparèixer, entre d’altres, Da Suisa. Violència, abraçades, llàgrimes, olors estranyes. Va ser el meu servei militar. Aznar no el va poder erradicar del tot: quedava Da Suisa", sentencia Gras.

Per aquest servei militar hilarant va passar Carlos de Diego, a qui la parella Daura-Navarro va enviar a files. De Diego no s’hi va poder resistir. "Recordo aquestes gravacions com uns dels moments més divertits que m’han passat mai. Era un disbarat: crits, disfresses absurdes i rialles, moltes rialles", comenta el realitzador i intèrpret de múltiples personatges en l’univers Venga Monjas, projecte que va portar els seus creadors a treballar després com a guionistes, publicistes i un llarg etcètera. ¿Youtube? "Dona per a un bon vermut al mes", deien a aquest diari 10 anys enrere.

També Miguel Noguera ha protagonitzat alguns dels capítols més hilarants d’aquesta història (aquí queda Corte Forte, cançó dedicada a, sí, la cafeteria d’El Corte Inglés) des que va arribar a ells a través d’un enllaç en un blog ja desaparegut que tenia Nacho Vigalondo a El País. "Em va cridar molt l’atenció, no havia vist res similar i em va fer molta gràcia. M’atreien les paraules inventades que utilitzaven i l’impredictible de les trames", apunta l’autor de Noguera 100, Ultraviolencia i molts altres llibres plens d’idees brillants.

Noguera reconeix l’impacte que han tingut en la seva carrera. Així ha sigut també entre la seva parròquia perquè, com aporta De Diego, "són creadors de llenguatge, de frases i gestos que es feien virals". El llavors seguidor Lluís Margarit, ara Irieix, cantautor galàctic i "el vostre geperut de confiança", recorda "el rebuig" que va sentir la primera vegada que li va arribar un vídeo de Venga Monjas i com "ràpidament aquest rebuig es va convertir en una espècie d’addicció". "M’ha influït a l’hora de produir i escriure cançons, m’ha fet agafar el gust a la sonoritat més petanera, i perdre la por de les lletres més absurdes", comenta l’artista, que ha treballat amb Navarro en el seu paper de músic (ara present a Rigoberta Bandini, en altres temps en grups com Cheetos Magazine).

L’error, la confusió

Notícies relacionades

¿Per què ara comprem més vinils si el CD sona millor i és més barat?

73.000 assistents al festival, 9.000 menys que l’any passat

De Diego rebobina fins aquells dies d’esquetxos esbojarrats. "Un humor que et colpejava de ple, una mica cafre, però també molt ingenu, sempre brillant", apunta el realitzador, que posa en valor el quan. "Uns autèntics –diu De Diego– pioners d’internet". Van ser, segons Seguí, "innovadors, visionaris" a través d’un humor absurd d’aquells amb els quals connectes... o no. Sí que ho va fer, evident, De Diego. "Són mestres de l’humor, sense adjectius", resol el realitzador i guionista, que explica com el va sorprendre "el poc respecte que tenien per la part tècnica". Hi coincideix Noguera: "Prefereixen que sigui el detall inesperat, l’error o la confusió el que marqui els seus continguts".

Una cosa que Irieix resumeix divinament així: "A l’inici, sols veus dos idiotes, però a poc a poc vas entenent que aquests dos idiotes són més aviat dos esportistes d’elit federats en la primera divisió de l’absurd. Són dos peixos propulsats per l’amistat que es mouen ràpid en l’idioma de la broma i que no semblen sentir ni vergonya ni por. Són persones meravelloses que haurien de ser protegides com a Patrimoni de la Humanitat".