El teatre, passió i destrucció

L’italià Pietro Marcello torna a combinar a Eleonora Duse, la divina allò que ell filma amb el filmat en el temps pretèrit, les imatges documentals en blanc i negre o acolorides. Li va donar bons resultats a Martin Eden i n’hi continua donant en aquesta recreació dels últims anys de la vida de l’actriu italiana. El relat s’esdevé en el període d’entreguerres, amb l’auge del feixisme, i relata les complexitats de la vida personal de Duse i els seus últims intents per mantenir viva la flama del teatre, la seva passió i la seva destrucció.

A través de la recreació i de l’ús d’aquestes imatges d’arxiu que mostren manifestants feixistes i soldats que han tornat d’una guerra perduda, Marcello contextualitza la història i perfila la figura de la protagonista a la llum, gens ambarina, dels que la van envoltar: la seva filla, la seva donzella, el poeta feixista Gabriele D’Annunzio, Benito Mussolini, els membres de la seva companyia i la seva rival als escenaris, una altra divina, la francesa Sarah Bernhardt. Hi ha molts moments estridents, gairebé histriònics, perquè així ho van ser els personatges fosos entre les exaltacions polítiques del moment i l’exaltació pròpia de l’art teatral, sobre el qual el cineasta reflexiona amb la mateixa enteresa amb què retrata la Duse.

Notícies relacionades

A l’ombra de Taylor Swift

Les sales pateixen, però el públic no és l’enemic

‘Eleonora Duse, la divina’

Pietro Marcello (Estrena: 12/6/26)