La caixa de ressonància
El disc més personal, honest, sincer i vulnerable del món
Com més planificada està la música actual, amb algoritmes, camps de composició i regles industrials, més se serveixen els artistes d’una retòrica promocional de la puresa que fem veure que és creïble
Hans Laguna, autor del libro Yo siendo yo. El teatro de la autenticidad en las estrellas del pop, en una imagen promocional. /
Un dels adjectius que, en els 90, els periodistes musicals detestàvem cordialment era ‘autèntic’: eren temps de fractura entre l’estil indie i la resta, i quan un artista el manejava ens grinyolava molt. Sonava pretensiós, impostat, buit. Ara no circula tant, però sí que prosperen expressions de fons semblant, amb les quals el cantant es presenta com un ésser genuí i no com un producte de màrqueting, que, és clar, és el pitjor.
Això passa ara que tothom veu que la música es mou a través de mecanismes, si és possible, més pautats que abans: lògiques algorítmiques arrasadores, ‘tempos’ editorials accelerats, camps de composició a la recerca del ‘hit’ fet per parts, cançons més curtes i en les quals la tornada esclata abans, exhibició banal en les xarxes per confluir amb la conversa social, ‘featurings’ que multipliquen l’impacte... En aquest escenari surt l’artista, fent-se la nena innocent enmig de l’orgia, i esquitxa l’entrevista amb expressions sobre el seu «disc més personal», «més sincer», «més vulnerable» i «menys premeditat».
Certes expansions són més creïbles quan no ets tu qui les proclama, però, si ells continuen estirant aquesta retòrica promocional, deu ser perquè els funciona. El relat, millor que l’imposis tu abans que el fabriqui un altre. Veiem com es publiquen discos «molt personals» en els quals ha intervingut un exèrcit de compositors i productors. I «sincers» i «honestos», i amb un fons líric «vulnerable», com dient-te: «tot i que avui hagi vingut amb avió privat, soc igual que tu, amb les teves pors i inseguretats».
Notícies relacionadesDesprés hi ha la insistència que tal disc és «molt natural, zero premeditat», com si pensar molt les coses fos una cosa pròpia d’éssers malvats. No crec que ‘Sgt. Pepper’s’, dels Beatles, o ‘Born to run’, de Bruce Springsteen, fossin àlbums sorgits de brots «naturals» i «espontanis», sinó obres minuciosament ideades i executades.
La pretensió de puresa, sinceritat i llibertat operativa està incorporada a l’actual subjecte pop ‘mainstream’, com observa i desenvolupa Hans Laguna en el seu recomanable llibre ‘Yo siendo yo. El teatro de la autenticidad en las estrellas del pop’. Li dono la raó, atenint-me a les entrevistes amb artistes que faig diàriament. Pel que sembla, necessitem que l’autor d’aquella cançó que tant ens agrada sigui un individu agradable que actua mogut per les raons correctes, i ens sembla lleig, i propi de gent tortuosa, posar-lo sota sospita. La música, sí, aquella desesperada reserva d’innocència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
