Anna Caballé: «Em pregunto què sabia Díaz Ayuso d’Hernán Cortés a l’anar a Mèxic»

¿Què ha de tenir la vida d’una persona per ser biografiable?

No totes les vides són biografiables, en efecte, i no ho dic perquè no siguin interessants, que totes ho són, sinó en el sentit que per la seva transparència o insignificança no ofereixen espai ni per a la pregunta ni per a la interpretació, tret que la convertim en pretext per explicar un marc històric més ampli: cosa que va fer Ginzburg el 1976 amb un moliner del segle XVI a El formatge i els cucs. Per a mi una vida biografiable és una vida que planteja la necessitat d’un esclariment més important. Però, en fi, jo practico l’acostament biogràfic com a metodologia.

¿Quin personatge dels que ha biografiat l’ha sorprès més?

Sens dubte Concepción Arenal. Vaig descobrir una dona amb una intel·ligència fora de sèrie, em va enlluernar i l’esforç al qual em va obligar per entrar en el seu pensament m’ha influït moltíssim.

¿Alguna vegada ha sentit rebuig cap a algun mentre escrivia?

Mmm... Rebuig no, però sí altres sentiments com dolor o irritació al veure Carmen Laforet, per exemple, tan perduda en si mateixa a partir de cert moment de la seva vida, o Rosa Chacel, incapaç, malgrat tota la seva vàlua, de resoldre un conflicte conjugal que va condicionar fatalment la seva obra, o Umbral, amb una ferida tan profunda en relació amb la seva infància que va impedir que la seva literatura evolucionés. És molt el que veus quan estudies una vida, sense poder veure-ho tot, és clar.

¿Pot separar l’autor de la seva obra?

Per descomptat que no, jo reivindico la importància radical dels individus i de la part personal en la vida col·lectiva, per bé i per mal. Per entendre bé un escriptor o escriptora amb una obra que mereixi l’esforç cal entrar al seu món mental. L’obra literària no és una mònada, com creia l’estructuralisme, desentesa del seu autor o autora, sinó que és el fruit d’un clima intel·lectual, de les experiències vitals del seu creador, de les seves idees i creences... Tot això condensat en una obra concreta. M’afegeixo a la teoria de l’home indivisible d’Isaiah Berlin: no és cert que puguem aïllar en l’individu uns rols d’altres. Ningú és ciutadà, d’una banda, i pare o mare de família, de l’altra. Carreguem amb tots els nostres rols en qualsevol circumstància, només canvia l’èmfasi del rol.

¿Quines figures femenines creu que la història cultural espanyola encara no ha reconegut prou?

Bé, perquè hi hagi reconeixement hi ha d’haver coneixement previ. El problema que es planteja al nostre país en relació amb els personatges històrics femenins de tot tipus –des de les reines fins a les monges, les artesanes, les creadores o les mestresses de casa– és la falta d’informació precisa, la manca de fonts, de documents. La vida de les dones, tan sols uns anys enrere, no mereixia la curiositat intel·lectual que sentim ara, a l’adonar-nos de com d’incomplet estava el quadre de la història. Al no haver-hi curiositat no es va preservar la informació, molt al contrari, si destacaven, al morir se les ignorava. I ara és massa tard, en molts casos.

¿Quant té a veure en això el masclisme o la misogínia?

Ho té tot a veure.

¿Encara avui es publica literatura misògina?

Suposo que sí, tot i que personalment procuro evitar-la. Però pensem que el consens absolut sobre la qüestió que sigui és impossible. Sempre hi haurà bosses de racisme, d’intransigència, de misogínia... El més important és que ha crescut una consciència, una sensibilitat en la societat, tant en homes com en dones, contra la infravaloració de la dona pel fet de ser-ho, de manera que ara podem combatre aquesta misogínia, rebutjar-la. Això és el més important.

¿Quin autor espanyol li sembla malinterpretat i li agradaria posar-hi remei?

Serien molts, perquè la cultura espanyola ha sigut molt poc generosa amb els seus i de fet bona part de la nostra cultura biogràfica, sigui bona, dolenta o regular, ha sigut sostinguda per l’hispanisme internacional. Ho denunciava Ortega i, en certa manera, continua sent així, tot i que ho anem superant. Però per la trista actualitat del personatge, em pregunto què sabia Díaz Ayuso d’Hernán Cortés a l’anar a Mèxic. Cortés és una personalitat apassionant per les múltiples facetes que té el seu caràcter: la seva formació renaixentista, la seva obsessió per la ‘hidalguía’, la seva astúcia, el disseny polític que fa de Mèxic, tal com el coneixem..., però cal comprendre què representa a Mèxic la seva figura per no convertir-la en un objecte llancívol. Els polítics, en general, demostren un coneixement lamentable, purament instrumental, del propi passat i aquesta és una pèssima lliçó per a la ciutadania.

Entre els polítics actuals, ¿n’hi ha algun que sigui biografiable?

Suposo que sí, i penso ara en dues dones, Ursula von der Leyen i Christine Lagarde. Entre les dues controlen la Unió Europea i amb prou feines en sabem res, de les seves vides, de les seves idees. ¿No li sembla estrany?

¿A què atribueix el masclisme actual entre la joventut?

Bé, hauríem de matisar-ho perquè una gran part dels joves són molt respectuosos amb les dones, però és cert que s’ha perdut l’hegemonia a què va arribar el feminisme entorn del 2017 i el masclisme es va obrint camí una altra vegada, desgraciadament. Crec que el feminisme en la denúncia acrítica i sistemàtica als homes per coses –el patriarcat– de les quals els joves actuals no se senten, ni poden sentir-se, responsables ha sigut un error, perquè ha generat un malestar masculí que el postfeixisme ha catalitzat, prometent una tornada a un statu quo anterior, d’altra banda, ja impossible. El que ofereix la ultradreta és un engany a la població a canvi de vots, perquè la tornada enrere és impossible. La nostàlgia no és el camí que ens pot conduir amb garanties al futur. No ho és mai. Cal aprendre i comprendre que el món és cada vegada més complex, més incert, cada vegada és més necessari el que Morin anomena el coneixement relacional.

Notícies relacionades

L’hotel Majestic es renova per despuntar en el luxe

‘BookTok’es referma com a font d’arguments per a les sèries

¿Creu que el feminisme tornarà a unir-se a Espanya?

No tinc cap dubte que serem capaços de superar la divisió que ho va produir i trobar una agenda comuna, tot i que les opcions polítiques del feminisme siguin diferents i unes més radicals que d’altres.