Impactant crema de naus

E l galop del cavall desbocat, el nen famolenc que crida la seva mare, el vent que crida que "ens roben el temps". Manuel Carrasco acudeix a aquesta classe d’imatges líriques de pel·lícula per embolicar les seves noves cançons i el seu Tour salvaje, que invoca l’arrel, el primitiu i el genuí com a salvació de la humanitat. No es conforma amb poc el de Huelva, que aspira a travessar consciències en concerts llargs (més de dues hores i mitja) i intensos, com el d’aquest divendres en un Sant Jordi amb les entrades esgotades des de feia mesos.

Tancament de gira amb el mecanisme motivador molt rodat: abans de començar, missatges a les pantalles van animar a cridar el més alt possible i un termòmetre va indicar que s’havia batut algun rècord. ("¡Enhorabona, salvatges!"). Preàmbul d’un concert en el qual les metàfores es van assentar en materials molt físics, començant pel poder vocal i escènic de Carrasco, que va vestir un curiós estilisme, models de pells i serrells com sortits de bosc profund.

La cançó titular del seu últim àlbum Pueblo salvaje va estar a l’altura de la narrativa promocional, tirant a sobreactuada, amb un recorregut serpentejant, a joc amb un missatge crític contra les pantalles, el diazepam i "el que anomenen avantguarda". Arquitectura sònica imparable, amb èmfasi percussor tribal. El material nou va reservar altres relleus ressenyables en la tonada pop de Los sueños perdidos i la mitja lluna flamenca configurada a Salitre.

Matisos i principis

Carrasco ens va recordar que sap ser moltes coses: cantautor amb matisos i principis (Siendo uno mismo), rumber aromàtic (Uno x uno) i baladista una miqueta cursi: No dejes de soñar, que va compartir amb Rigoberta Bandini, una convidada inesperada. El concert no va ser lineal i va acollir un cor gòspel a Que nadie, abans que Carrasco es quedés tot sol amb la guitarra i mig-improvisés un fandango dedicat a Barcelona, amb cites al Born i la Boqueria, i alguns versos en català.

L’encartonament que amenaça les grans produccions, fulminat. Carrasco va recordar els seus inicis aquí, en temps d’OT, "fa 22 o 23 anys", i va convidar a pujar i compartir Aquellas pequeñas cosas tres col·legues amb qui compartia cançons al bar Mediterráneo, del carrer Balmes: Joan Tena, Pedro Javier Hermosilla i, al teclat, Jordi Cristau. De nou sol, va seguir amb Serrat, i refrescant el seu català, a Paraules d’amor.

Carrasco dominador dels elements, subministrador de trucs de màgia al piano, i que ens va convidar a creure’l, al peu de la lletra, quan a Tengo el poder, va deixar anar la seva declaració d’intencions: "Qui vulgui parar-me, no podrà".

Manuel Carrasco

Notícies relacionades

Blaumut s’acomiada a Apolo després de 14 anys: “Viure de la música en català no és fàcil, és una aventura”

Pueblo Libre: l’ànima de les tavernes del Perú, traslladada a Barcelona

Palau Sant Jordi

(10/10/25)