Laurie Anderson contra les tenebres

La policia irà de bòlit, el nou llibre d’Enric Casasses, és un hit en algunes llibreries, per exemple en la Calders, i la vetllada inaugural del festival Barcelona Poesia va omplir ahir a la nit la platea de la sala Paral·lel 62. Jordi Oriol va fer el pregó acompanyat d’un cor liderat per Carles Pedragosa a l’acordió i Laurie Anderson va ser el plat fort. No és com quan Barcelona va sortir al carrer per donar l’últim adeu a Verdaguer, però no està gens malament. El públic va acabar dempeus; és més, va acabar dret seguint Anderson en una coreografia d’inspiració budista, i amb un somriure d’orella a orella. I això que el gruix de l’espectacle havia sigut tenebrós, com el present de què va parlar la viuda de Lou Reed, dada anecdòtica a efectes de carrera artística.

Notícies relacionades

‘Don’ Emilio Lledó, el professor feliç

Entre la ciència i la commoció

Hi va haver rima, segurament casual, entre Oriol i Anderson. El número juganer de l’actor, dramaturg i director teatral va vindicar l’art en general i la poesia en particular com l’únic refugi que tenim des que, diuen, Adam i Eva van ser expulsats del Paradís i tot es va complicar. Una vegada i una altra fallava la pistola amb què volia estrenar la mostra, fins que al final del running gag va funcionar l’artefacte humiliat, només per ser de nou humiliat pel ¡pam! d’una ampolla de vi escumós destapada. També de l’expulsió del Paradís va parlar Anderson a la peça Progress, nucli del xou: «Però hi ha una tempesta bufant des del Paradís / I la tempesta no para de bufar l’àngel / D’esquena / Cap al futur / I aquesta tempesta / Aquesta tempesta / S’anomena / Progrés». Amb perdó per la traducció. A l’espectacle no hi va haver. Ni el més tecnofanàtic pot acusar Anderson de tecnòfoba. No fa falta mirar enrere en la seva trajectòria. Sense anar més lluny, la intel·ligència artificial és una eina clau en les poderoses projeccions que la van acompanyar.

La croada de Donald Trump contra tot el que considera woke, la crisi climàtica, l’obsessió marciana d’Elon Musk, la supercomputació i la conversió de la vida sencera en mercat van rebre el que es mereixien per part d’Anderson, que va tocar un violí mutant, un teclat ocult al faristol i una jaqueta percutiva. També va utilitzar fons pregravats. I humor humanista a cabassos com a remei contra les tenebres.