Epopeia de la fugida constant

Un momento de La tercera fuga. / David Ruano

Ha trigat en arribar en més d’un sentit. Cinc dies després de cancel·lar la seva estrena per una baixa en el repartiment, es presentava de forma oficial La tercera fuga, primer muntatge que una dona estrena i dirigeix a la Sala Gran del TNC. Aquesta tardança es tenyeix d’expectació, un repte que Victoria Szpunberg afronta en plena forma després de L’imperatiu categòric. Lluny de caure en fórmules gastades, el nou repte exhala una sana ambició, escriptura oberta en canal que a través d’un joc de miralls transforma el personal en epopeia. Una obra riu amb 13 personatges que, a l’escapar-se de la violència, van arrossegant la història del segle XX fins als nostres dies.

Sense ser partidària de l’autoficció tan en voga, Szpunberg presenta un espectacle amb ecos del seu periple familiar, fins i tot dibuixa un incisiu autoretrat sobre la seva posició privilegiada a l’entramat narratiu. La coautoria d’Albert Pijuan aporta ironia i distància sobre els fets reals. Sis generacions en trànsit, tres actes que comencen en els anys 20 del segle passat amb un casament a Ucraïna, explosió didàctica de costumisme yidis tot i que no sigui "un bon moment per parlar de jueus", s’excusen. Dels pogroms narrats amb la brutalitat poètica de Wajdi Mouawad saltem a l’Argentina de la dictadura. Segona part una mica regirada entre canvis de rol i el·lipsi. Textura amb la intensitat d’un bon thriller argentí sobre la repressió, tot i que sense un enfocament original per a un tema tan explotat.

Notícies relacionades

Com anticipa el títol, en la tercera fuga el muntatge es torna a enlairar gràcies a l’humor. La Barcelona actual és l’escenari d’una insòlita barreja entre l’estranyament de Blasted de Sarah Kane, i una comèdia de situació plena de conflictes generacionals. Amb el seu àlter ego, l’autora no amaga les dificultats per rematar la trama, ¿potser no és així la vida, un cercle sense tancar?

Les gairebé tres hores d’espectacle compten amb refrescants interludis monologats, destil·lats de tòpics argentins i catalans que Carles Pedragosa broda amb marge per improvisar. En un repartiment molt coral, destaquen també el narrador de Ton Vieira, amb un treball gestual ben detallat; Emma Arquillué, hilarant en la seva pujada amfetamínica, i Clara Segura amb un to afectat, contrapunt mordaç per al tram final. Missió complerta, Szpunberg brilla també dirigint intèrprets i en la seva carrera cap a davant satisfà les altes expectatives generades.

Temes:

Teatre

Inicia sessió 0 Comentaris

Ana Torroja, cantant: «Intentava trobar el meu lloc, però sempre em preguntaven per Mecano i em frustrava»

Anya Taylor-Joy, heroïna d’acció