Retrobament i segrest

Padres és un drama matrimonial alhora que un reeixit relat de suspens. No acaba de definir-se per una cosa o l’altra, i el que li sobra són els tocs més distesos, que no venen a tomb, i una música massa dolça per al que s’explica. Perquè una noia de 15 anys desapareix quan teòricament era en un festival de música amb la seva millor amiga. Tot fa pensar que és al Marroc, amb la qual cosa els seus pares, divorciats, comencen a sospitar que es tracta d’un segrest i tràfic de blanques, una cosa que defineix el personatge masculí, classista i racista. La dona truca al seu ex per explicar-li la situació i, a partir d’aquesta premissa, es construeix un film amb només dos personatges –n’hi ha un tercer en discòrdia que alimenta les sospites– i un espai inalterable, la gran casa en el qual abans vivien junts.

Si acceptem algunes premisses argumentals una mica delirants, com que la mare no tingui cap problema a falsificar el DNI de la filla perquè pugui entrar al festival, o que triguin un món a trucar a la policia –la suspensió de la incredulitat és innegociable amb aquest tipus de relats–, el film pot veure’s sense problemes. Natalia Verbeke i Fernando Cayo hi posen molt de la seva part per establir la complicitat amb l’espectador.

Notícies relacionades

‘Don’ Emilio Lledó, el professor feliç

Entre la ciència i la commoció

‘Padres’

José Ángel Bohollo (Estrena: 21/2/2025)