Tres perles de divendres de Sónar: un cafè amb Merca Bae, pantalles hipnotitzants i un carnaval sense samba

L’artista japonès Daito Manabe, habitual del Sónar, té un poder hipnotitzant. A través del so i les pantalles (les sis verticals i l’horitzontal que governa l’escenari +D), situa els espectadors davant seu i els paralitza, els sotmet. Música i vídeo s’uneixen per a una poció que componen una ‘perfomance’ que el nombrós públic que va congregar el japonès va sentir com una experiència visual. Enmig d’un públic immòbil, un xaval es mou bruscament seguint el ritme espasmòdic a què creix el monstre blau que es projecta a la pantalla. Al seu voltant, tot quiet, menys les imatges que evolucionen sense parar.

En un macrofestival com aquest és difícil lluitar contra els peixos grossos que, en aquest cas, actuen a pocs metres de tu i atreure el públic. Va passar amb The Blessed Madonna –reina del vespre des de l’escenari gran– i el ‘b2b’ (dos DJs punxant simultàniament), de BADSISTA i Cashu, tot i que les dues artistes brasileres, provinents de l’‘undergorund’ ‘queer’ de São Paulo, estiguessin brindant des de l’escenari ritmes frenètics al demandant públic. Un carnaval per a devots de l’electrònica (aquí no hi ha samba) i amants de l’un contra un, del camp de futbol o la taula de mescles.