Crítica de ‘Venus’: petit homenatge indie musicocinèfil

Vet aquí una pel·lícula gairebé artesanal que sap com treure profit dels mínims recursos amb què compta per crear una atmosfera especial: un sol escenari –un bar–, una sèrie de personatges i una línia temporal que es difumina entre el passat, el present i el somiat o imaginat. 

Notícies relacionades

‘El triángulo de la tristeza’: el món s’enfonsa en la caca

El drama de perdre els teus nadons

‘Venus’ procedeix d’una obra teatral firmada per Víctor Conde que ara ell mateix s’encarrega de portar a la pantalla. Ho fa en blanc i negre, un homenatge al cine de la ‘nouvelle vague’, però sense perdre el seu origen dramatúrgic a través dels diàlegs. Un home (Antonio Hortelano) torna al barri on es va criar i es trobarà amb una sèrie de personatges que han format part de la seva vida, la majoria com si es tractés de fantasmes, que li ajudaran entendre moltes coses de si mateix. 

Des de la humilitat de la proposta, Víctor Conde ens parla de la necessitat d’aprofitar el moment, d’experimentar les emocions, de no tenir por d’equivocar-nos i de lluitar pel que volem malgrat les convencions socials i les pròpies pors personals. A ser lliures, en definitiva. És una pel·lícula molt musical, molt cinèfila i nostàlgica. És petita, però entranyable, i es nota el carinyo amb què està feta, amb la complicitat d’un grup d’intèrprets que juguen a les mil meravelles les seves cartes, entre els quals trobem la presència etèria de Lolita Flores, Elena Furiase i una de les últimes aparicions de Juan Diego.