‘El año de la furia’: més insípida que rabiosa

Existeixen moltes pel·lícules sobre la dictadura argentina i els crims que es van cometre durant el seu transcurs, però no n’hi ha tantes sobre la uruguaiana, malgrat que Costa-Gavras es va encarregar de testimoniar-la just en el moment en què s’estava produint a ‘Estado de sitio’. 

Després que Álvaro Brechner se centrés en la figura de José Mújica en ‘La noche de 12 años’, ara Rafa Russo, director madrileny d’origen argentí, torna a aquest episodi històric des de la perspectiva d’una sèrie de joves inconformistes que, sense estar associats al moviment Tupamaro, assisteixen a l’escalada de violència, segrestos i desaparicions, així com a la pèrdua dels seus drets i llibertats, que va acabar desembocant en el cop d’Estat militar de 1973. 

Notícies relacionades

El nou Sant Jordi Club consolida l’Anella Olímpica com un ‘hub’ musical de referència a Europa

Ana Torroja, cantant: «Intentava trobar el meu lloc, però sempre em preguntaven per Mecano i em frustrava»

‘El año de la furia’ compon un relat coral al voltant d’una sèrie de personatges dominats per la por que batega en l’ambient. El director orquestra una complexa trama per posar de manifest les diferències entre víctimes i botxins, però no aconsegueix dotar de veritable força una història que es queda a la superfície, com si es tractés d’un relat televisiu ben explicat, ben ambientat, però d’escassa entitat fílmica.  

Així, l’ambiciós repartiment (que inclou Maribel Verdú, Daniel Grao, Alberto Ammann o Sara Sálamo) no es troba a l’altura de les circumstàncies, ja que tot resulta massa pla i evident. Poc furiós.