Dues mirades
El quadern, 50
Dissabte que ve farà 35 anys que Josep Pla va morir a Llofriu. I aquests dies en fa 50 que es va publicar, com a primer volum de l'Obra Completa a Destino, un llibre que, ell tot sol, serviria per justificar una literatura. El quadern gris va ser vist com un esplèndid dietari de joventut («continuava inèdit en aquell quadern de tapes grises», va escriure Guillermo Díaz-Plaja) fins que un altre Pla, Xavier, director de la Càtedra que du el nom de l'escriptor a la Universitat de Girona, ens va ensenyar la gran trampa, el fenomenal exercici de reconstrucció personal, històrica i literària que va néixer quan Pla era a punt de fer 70 anys.
Ell mateix el va corregir, amb l'ajut de la saviesa de Jordi Pujol i Cofán, tres anys després, i encara no en fa quatre (el 2012) que Narcís Garolera en va fer una edició revisada. Una bíblia. «Una collita tan extremada», va escriure Juan Ramón Masoliver el 1966, «un obstinat servei a la causa de la seva cultura i la seva llengua». I el mateix Díaz-Plaja, en una prosa estrafolària, el definia com «un gentilhomme champagnard que ens ensenya la plenitud de l'escriptor en la seva presa de consciència amb l'espectacle del món».
Tornar a El quadern gris és un massatge per a l'esperit i un cop de maça contra l'estultícia i contra la prosa encartonada. «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat». Comença així. Després ve tot un univers. Una literatura.
