Nostàlgia dels sabors

Hi ha una nostàlgia dels sabors. O, com diu l'escriptor mexicà Fernando del Paso, premi Cervantes de l'any passat, alguns plats es cuinen amb la nostàlgia com a ingredient principal. Els estudiosos de la memòria i els seus fenòmens afirmen que el que es degusta abans dels deu anys queda en els nostres records, idealitzat per sempre. Les receptes de l'àvia, les de les mares. Potser no eren perfectes, però eren les nostres. M'atreveixo a allargar una mica el període cronològic, potser fins a la vintena. L'edat dels descobriments depèn de la curiositat de cadascú.

Tot això per celebrar que sóc a Mèxic, un dels llocs que més desperten la meva nostàlgia dels sabors. Vaig venir per participar a la Fira del Llibre de Guadalajara, l'esdeveniment literari del món més gran pel que fa a literatura escrita en castellà. El viatge va ser immund, interminable, amb diverses escales en aeroports nord-americans. Realment, no vaig ser conscient de la meva sort fins que en el primer esmorzar em vaig retrobar amb la guanàbana, la chía, el mango, el blat de moro o el coriandre. Sabors, alguns, que a vegades ja trobo a Barcelona -i no solament al mercat de la Boqueria, com fa només uns anys- i que intento imitar en les meves receptes, però que mai tenen tan bon gust com aquí, al seu lloc. Un lloc que a estones també sento una mica meu. Deu ser perquè fa més de 20 anys que el conec i que l'enyoro.

A la Fira del Llibre de Guadalajara, si tens la sort de tenir una tarda lliure, pots escollir entre una enorme varietat de presentacions, taules rodones i actes literaris de tota mena. En la meva única tarda sense compromisos, Fernando del Paso i la seva dona, Socorro, presenten la reedició mexicana (Fondo de Cultura Económica) d'un llibre de receptes que van publicar a França fa diverses dècades: La cocina mexicana de Socorro y Fernando del Paso. Adoro Fernando del Paso (també des de fa més de 20 anys), m'encanta la cuina mexicana i sóc fan dels llibres de cuina escrits per escriptors. És a dir: és un bon pla.

La presentació és divertida. Fernando del Paso està gran, però no prou per no fer broma. Parla dels dons culinaris de la seva dona, que quan vivien a París li preparava plats mexicans cada dia, malgrat que a vegades no trobava tots els ingredients i havia de «fer trampes». Remarca que el llibre és sobretot d'ella, de Socorro, i que ell únicament ha sigut un feliç aprenent de cuiner i més o menys una mena d'amanuense. Exagera, és clar.

Les seves paraules em recorden un altre llibre deliciós de cuina escrit per un magnífic narrador en coautoria amb la seva dona, Life is Meals, de James i Key Salter (per cert, crida a editors: ¡inèdit a Espanya!). Tant en aquell llibre de Salter com en aquest de Del Paso, se'ns ofereix un conjunt de receptes perfectament assequibles juntament amb una miscel·lània de dades històriques, literàries, curiositats o meres anècdotes personals que fan de l'obra una joia inclassificable.

Del Paso reivindica més que Salter la seva cuina (perquè pot: Mèxic és una de les tres o quatre principals gastronomies del planeta), encara que el nord-americà escriu amb més sentit de l'humor: imperdibles les seves instruccions per fer un ou passat per aigua. En les seves reivindicacions, Del Paso aprofita per deixar clares algunes coses: «Els advertim que la cuina xicana o texmex, per respectable que sigui, no és cuina mexicana», encara que, afegeix, «viatja pel món amb passaport fals». Del Paso parla molt bé del concepte de l'exotisme, pensat i establert des de l'Europa-melic del món que encara no es resigna a deixar de ser-ho i que ja ho era quan Cristòfol Colom «va ensopegar amb Amèrica». «El que és exòtic, ¿deixa de ser-ho quan s'oblida el seu origen?». Magnífica pregunta la resposta de la qual únicament pot ser afirmativa.

Notícies relacionades

El nou confinament

Covards abans que espanyols

Ens recorda també que va ser una raó culinària la que va portar Colom a l'Ensopegada d'Amèrica (he decidit anomenar així la gesta, si és que ho va ser): buscava noves rutes cap a les espècies. Tot per realçar el gust del menjar, per adobar-lo. Cosa de vital importància en la història de la humanitat. Buscant el que buscava va trobar una altra cosa, i d'aquell error en van sortir nous ingredients per als dos costats, infinitat de descobriments i receptes. Els primers espanyols que van desembarcar a Amèrica van haver d'aprendre a menjar d'una altra manera, altres coses. La primera nostàlgia va ser la seva.

En definitiva, el llibre li ha anat com l'anell al dit a la meva nostàlgia dels sabors, únicament equiparable a aquesta altra de les paraules. Perquè la literatura, com les receptes, també és una barreja d'influències de procedències dispars que cristal·litzen en un to propi, irrenunciable, únic i meravellós. La Fira de Guadalajara és com una immensa cuina que uns dies a l'any, sempre ben entrada la tardor, funciona a ple rendiment.