Cine
Alberto Conejero, coguionista de ‘La bola negra’: «El text em va canviar la vida per sempre»
El guió de la pel·lícula de Javier Ambrossi i Javier Calvo no pretén completar el que l’horror va deixar incomplet, sinó explorar el territori de la possibilitat poètica: com podrien haver sigut les últimes hores de Rafael Rodríguez Rapún
Fotograma de la película La bola negra, de la que Alberto Conejero es coguionista junto con Los Javis. /
La condició del teatre és sempre efímera: succeeix i no deixa darrere seu matèria, vestigi o relíquia. I, tot i que la literatura dramàtica és promesa i memòria del teatre, perquè potser aquestes lletres ja ho han sigut i potser ho tornen a ser, no són present escènic, com tampoc ho és el seu registre audiovisual. El teatre s’esdevé i desapareix, no pot perviure; per això la dramaturga britànica Sarah Kane va afirmar que és l’art més existencialista. No pots tornar mai a una funció que et va agradar: tot i que hi tornis l’endemà, la representació serà una mica diferent i tu també seràs una mica diferent, perquè tot el que viu es transforma cada segon. El teatre, com tots nosaltres, està fet d’un temps que s’escapa.
Tan sols algunes representacions són capaces de perdurar en el record dels que van ser els seus espectadors en aquell instant fugaç. M’atreveixo a afirmar que ‘La piedra oscura’ és una d’aquestes excepcions. Es va estrenar el 14 de gener del 2015 a la sala Princesa, la petita del Centro Dramático Nacional. La direcció va ser de Pablo Messiez i va estar protagonitzada per Dani Grao, en el paper de Rafael, i Nacho Sánchez, en el de Sebastián. Una part substancial de l’impacte que va causar la funció es deu al talent dels noms que acabo de citar.
El text que em va canviar la vida
L’obra m’ha acompanyat en aquesta llarga dècada en les seves estrenes internacionals, en les successives edicions i per la seva presència a les aules. En gairebé un centenar de trobades per tota la geografia espanyola, he pogut comprovar l’emoció que el text genera en molts dels joves. És, sens dubte, el text que em va canviar la vida per sempre. Ho va fer ja abans de la seva estrena quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Tomás, el germà petit de Rafael Rodríguez Rapún. A la seva memòria està dedicada l’obra. Sempre li agrairé la confiança i la comprensió de la llicència poètica que sustenta la ficció.
Rapún va ser ferit a Bárcena de Pie de Concha i va morir a l’Hospital Núm. 4 de Santander; el text imagina que és fet presoner i manté un últim diàleg amb un jove soldat nacional anomenat Sebastián. En la seva ‘Poètica’, Aristòtil escriu sobre la complexa relació entre història i poesia (entesa aquesta com a ficció): «La missió del poeta no és tant explicar les coses que realment han passat com narrar aquelles coses que ho podrien haver fet».
Tot i que no tenim el servei al document d’altres disciplines, el mandat ètic és igual d’exigent. En tot moment, el meu principal neguit va ser que el text fes justícia a l’esperit de Rapún. I, tot i que el Rafael de la ficció no pretén ocupar el lloc de la persona que va ser, aquest desplega detalls de la seva biografia i procura al lector o espectador una informació fidedigna sobre qui va ser i per què va ser arrabassat tan aviat de la vida. El personatge protagonista de ‘La piedra oscura’, i ara també de la pel·lícula ‘La bola negra’, simbolitza l’home que va existir i l’invoca, però sense reemplaçar-lo.
Un drama ‘epéntico’
¿Per què ‘La piedra oscura’ llavors i ara ‘La bola negra’? En una quartilla de principis del 1936, Federico García Lorca va escriure una llista de les obres de teatre que desitjava escriure. El document commou perquè ens mostra el laboratori viu del poeta granadí, aquell que va quedar per sempre inconclús pel seu assassinat pocs mesos després. En aquesta llista d’obres en preparació apareix el títol ‘La bola negra’ ratllat i rebatejat com ‘La piedra oscura’, amb l’afegit de drama ‘epéntico’, neologisme inventat pel cercle de Lorca per anomenar en clau l’homosexualitat.
Al cim de la seva popularitat i en una Espanya a punt de l’enfrontament social, Lorca projectava una obra amb un protagonista obertament homosexual
La pel·lícula de Javier Ambrossi i Javier Calvo pren el seu nom d’aquest primer títol, el «drama de costums actuals», l’argument del qual el poeta va compartir amb les seves amistats més còmplices, com el mateix Rafael, Victorina Durán i Cipriano Rivas Cherif. Al cim de la seva popularitat i en una Espanya a punt de l’enfrontament social, Lorca projectava una obra amb un protagonista obertament homosexual, un drama possible «com els de Linares Rivas», ja sense el vel surrealitzant d’‘El público’.
En aquesta obra mai completada, el Carlos, el jove protagonista, sol·licita ingressar al casino de Granada per complir la voluntat del seu pare. Els socis voten: boles blanques per al sí, boles negres per al no. La sol·licitud de l’aspirant és rebutjada. La raó: és homosexual.
El guió de la pel·lícula –sempre segons la meva opinió– no pretén completar el que l’horror va deixar incomplet, sinó explorar el territori de la possibilitat poètica: com podrien haver sigut les últimes hores de Rafael Rodríguez Rapún, com podria haver sigut aquell drama de «costums actuals» que, no obstant, presentava un personatge denominat La Nieve.
Com en la quartilla de Lorca, ara conviuran ‘La piedra oscura’ i ‘La bola negra’, dues obres diferents però agermanades pel seu anhel de rescatar poèticament –perquè de qualsevol altra manera és impossible– el que l’odi va retallar. Memòria del que desapareix perquè no desaparegui del tot.
