Unions progressistes

De l’Uruguai al Perú: l’experiència irregular dels Fronts Amplis a l’Amèrica Llatina

Inspirades en les experiències del Front Popular de l’Europa d’entreguerres, les coalicions de centredreta han sigut Govern a l’Uruguai, Xile i el Paraguai

De l’Uruguai al Perú: l’experiència irregular dels Fronts Amplis a l’Amèrica Llatina

SOFÍA TORRES / EFE

4
Es llegeix en minuts
Abel Gilbert
Abel Gilbert

Corresponsal a Buenos Aires

ver +

El Front Ampli, com a canal obligat de diferents afluents polítics progressistes, té un extens recorregut a l’Amèrica Llatina. La idea no és completament original: es va mirar al mirall de les experiències dels Fronts Populars de l’Europa dels anys 30 del segle passat, en especial Espanya i França. Aquest deute es va pagar des de la mateixa denominació i amb un propòsit que no sempre es va complir amb la mateixa eficàcia: ser prou amplis perquè puguin coexistir en un mateix espai diferents vessants i experiències polítiques.

La primera vegada que es va recórrer a aquesta eina va tenir alguna cosa més que un propòsit electoral. El 1964, els militars van enderrocar al Brasil el president Joao Goulart. Dos anys més tard, Goulart i un adversari històric, l’expresident Juscelino Kubitschek, van unir les seves voluntats juntament amb un periodista popular, Carlos Lacerda, per crear ‘Frente Ampla’. L’objectiu de formar un partit d’arrel popular va quedar truncat. La dictadura el va proscriure el 1968.

Tres anys més tard va sorgir a Montevideo el Frente Amplio (FA) uruguaià, el projecte més exitós de tota la regió. La coalició va integrar al principi els partits Socialista, Comunista i Demòcrata Cristià, a més d’independents de gran prestigi com el general Líber Seregni, que després de la irrupció castrense del 1973 va estar vuit anys a la presó i es va convertir en el líder indiscutible del frentisme uruguaià. Després de la recuperació de la democràcia, i després de vèncer antics recels, el FA va incorporar el MLN-Tupamaros, amb uns líders que, entre ells José Pepe Mujica, havien sigut captius del règim castrense durant més d’una dècada. El 2005 va arribar finalment a la presidència amb la candidatura de Tábare Vázquez, que va governar l’Uruguai en dues ocasions. Mujica ho va fer el 2010 i en l’actualitat li correspon a aquesta coalició de centreesquerra a Yamandú Orsi. El FA no va deixar mai d’incorporar agrupacions menors ni va ser aliè a debats i tensions internes. No obstant, la seva existència no va córrer mai perill i, a partir d’aquest recorregut, es va convertir en un model per a altres països.

La més exitosa va tenir lloc a Xile. El FA va arribar al poder l’11 de març del 2022 amb el jove Gabriel Boric, que provenia, com molts integrants d’aquell Govern d’esquerres, del moviment estudiantil que havia nascut una dècada abans. El Frente Amplio es va proposar el 2017, l’any de la seva fundació, presentar-se davant la societat com una alternativa a les dues coalicions que s’anaven alternant al Palau de la Moneda: la de dretes, amb Sebastián Piñera, i la Concertación Democrática, que havia inaugurat la transició institucional amb Patricio Aylwin, el 1999, i va portar les regnes de l’Executiu amb Eduardo Frei, Ricardo Lagos i Michelle Bachelet, en el seu primer mandat. El FA de Boric va ser des dels inicis una aliança heterogènia que, després de la derrota a la Consulta Popular per la reforma constitucional, es va veure obligada a governar amb el suport d’altres forces d’esquerra i centreesquerra. El 2024 va iniciar el procés de fusió dels seus partits integrants per convertir-se en una única col·lectivitat. A diferència de la ‘sucursal’ uruguaiana, que va assolir traspassar el comandament de Vázquez a Mujica, en un senyal de continuïtat governamental del FA entre el 2005 i el 2005, la gestió iniciada per Boric no es va poder estendre en el mateix espai de temps. El Frente xilè va donar suport a la comunista Jeannette Jara, que va perdre aquest any a la segona volta davant l’ultradretà José Antonio Kast.

Altres intents

El Nacional Frente Guasú (ampli o gran, en guaraní) es va sumar a l’única experiència de centreesquerra que va tenir al Paraguai amb l’exsacerdot Fernando Lugo, entre l’agost del 2008 i el juny del 2012, quan va ser destituït pel Parlament. La seva incidència en la política d’aquell país es va anar diluint amb el pas dels anys i el creixent predomini del Partido Colorado, la formació històrica del Paraguai, en tots els intersticis de l’Estat i la política.

Notícies relacionades

També va tenir la seva vida efímera al Perú el Frente Amplio por Justicia, Vida y Libertad, o simplement Frente Amplio. Va portar Verónika Mendoza com a candidata a les eleccions presidencials del 2016 que va guanyar Pedro Pablo Kuczynski. No va resistir la prova del temps, en part per la seva incidència limitada a les urnes. Una cosa semblant va passar amb els Frente Amplio a República Dominicana, Guatemala, Panamà i Costa Rica. La denominació, per si sola, no va ser suficient per posicionar les coalicions de centreesquerra com a alternatives electorals duradores en aquells països de l’Amèrica Central i el Carib.

L’experiència del FA uruguaià va ser observada com a model per replicar a l’Argentina i Colòmbia. No obstant, en tots dos casos es va triar un altre nom. Frente de todos, en el cas del veí, que va governar entre el 2019 i el 2023 amb el peronista Alberto Fernández, i el Pacto Histórico, que va portar per primera vegada l’esquerra al Palau Nariño de la mà de Gustavo Petro.