Aniversari d’una tragèdia històrica

Toni Esteban, testimoni de l'atac de les Torres Bessones de Nova York: "Ningú s’esperava que atacarien els Estats Units des de dins"

Aquest informàtic de 51 anys començava l’11S la seva lluna de mel a la Gran Poma

Toni Esteban, testimoni de l'atac de les Torres Bessones de Nova York: "Ningú s’esperava que atacarien els Estats Units des de dins"
4
Es llegeix en minuts
Laura Puig
Laura Puig

Periodista

ver +

L’11 de setembre del 2001, Toni Esteban era a Nova York. Era el primer dia de la seva lluna de mel i aquest informàtic de 51 anys veí de Port de Sagunt (València) tenia planejada una excursió pel Baix Manhattan. A les 8.46 va començar el malson amb l’impacte del primer avió contra la torre nord. Avui, 25 anys després del pitjor atemptat als EUA, Esteban parla amb EL PERIÓDICO per narrar com va viure aquella jornada tràgica que va canviar el món de forma irreversible.

¿On era en aquell moment?

Estàvem arribant amb autobús al World Trade Center per pujar a un dels miradors. El guia va anar a buscar les entrades i va tornar per dir-nos que semblava que un helicòpter havia xocat contra una torre i que pensava que no podríem pujar-hi, i que intentaria canviar els tiquets per a l’altra torre. Vam baixar de l’autobús per fumar i fer temps i va arribar el segon avió. Aquest sí que el vam veure xocar contra la torre sud. Llavors ens vam adonar que alguna cosa estava passant, era massa casualitat dos impactes contra les dues torres. El guia va tornar corrent amb personal de seguretat i ens van treure d’allà.

Es va salvar per pocs minuts.

Sí, ens podria haver agafat al mirador de turistes. Però tampoc li he donat gaires més voltes. Perquè fins i tot estant a dalt, potser hauria pogut baixar. Hi va haver gent que es trobava a les plantes superiors i va poder baixar pel costat que no va resultar afectat.

¿Quina va ser la seva reacció en aquell moment de confusió?

Doncs va ser una situació de les que no saps com reaccionar, no t’ho pots creure. Em vaig quedar una mica bloquejat. No sabia gaire bé si havia de sortir corrent o pujar a l’autobús. Els primers moments van ser d’incertesa. Però la veritat és que ens van treure bastant ràpid. Vam tenir sort.

¿Què van pensar vostè que hi havia passat?

No sabíem si els dos xocs tenien relació o bé si havia sigut una simple coincidència, si havia sigut una badada de navegació o ves a saber. Ningú va pensar que pogués tractar-se d’un assassinat organitzat d’aquelles dimensions.

I a més, llavors no era com és ara, que tens informació cada minut al mòbil…

Llavors no, és clar. De fet, nosaltres ni tan sols portàvem mòbils. Vam estar dos dies i mig sense poder trucar a casa.

¿Com van ser els dies següents a l’atemptat?

El desplegament va ser brutal. Va aparèixer l’Exèrcit, l’FBI, la CIA… Els carrers estaven plens d’agents a totes les cantonades. Teníem toc de queda, calia ser a l’hotel a les vuit de la tarda. I no ens deixaven treure documentació de l’hotel, sortíem amb un paperet que indicava a quin hotel estàvem i les nostres dades personals.

¿Van poder seguir amb el viatge com estava planejat?

No, tot es va cancel·lar. I vam haver de quedar-nos-hi més dies dels que ens tocava perquè van tancar l’espai aeri. En lloc d’11 dies, hi vam estar 13. L’únic que vam poder fer va ser recórrer la ciutat a peu, i veure alguna obra a Broadway, que va reobrir al cinquè o sisè dia.

¿I com van sentir la ciutat? ¿La gent estava abatuda, espantada?

Vam veure un canvi gradual de sensacions. Al principi una sensació de molt abatiment, de sorpresa, de com podia haver passat allò. Ningú s’esperava que atacarien els Estats Units des de dins. Es tenia la impressió que era un gran país preparat per a qualsevol amenaça exterior, però ningú pensava que des de dins el poguessin sabotejar. Després hi va haver molta manifestació popular de suport. La gent anava als parcs de bombers i a les comissaries de policia i es posava a les cantonades a resar, amb espelmes. I al final va arribar un moment de desesperació per estar sotmesos les 24 hores del dia a les sirenes de bombers, ambulàncies i policies. Veies papers en fanals i cantonades amb el missatge de stop sirens.

¿Li va quedar algun tipus de trauma o de seqüela d’allò?

A nosaltres no ens va afectar la pols perquè ens van treure molt ràpid d’allà i després van acordonar bastantes illes, per la qual cosa no ens hi vam poder acostar. Però sí que recordo l’olor. L’explosió i l’ensorrament van generar molt fum i durant diversos dies hi va haver una barreja d’olors molt estranya.

¿I aquesta experiència el va afectar per a viatges futurs?

No gaire, en el primer o segon vol sí que ho vaig pensar, però amb el pas del temps ja no.

¿Ha tornat a Nova York després d’aquella experiència?

No, no hi he tornat.

¿I li agradaria?

Doncs no m’importaria. Però tot i que no vaig disfrutar de gaires coses, la ciutat sí que la vaig veure. I per això he triat altres destinacions abans. Per no repetir.

Però aquesta decisió no ha sigut per una qüestió de por.

No.

Abans de l’11S, ¿sabia qui era Ossama bin Laden, el cervell dels atemptats?

No, en absolut.

Notícies relacionades

¿I què va sentir quan els Estats Units el va matar?

Em va semblar més una qüestió de màrqueting. Havien venut al món que havien vençut, que havien aconseguit venjar-se. Però la pel·lícula continua, continua fent por el terrorisme. Llavors, tampoc és que et quedi un gran alleujament.