Els Estats Units redefineixen el seu paper al món al cap de 25 anys de l’11S

"L’11-S va iniciar la cadena d’esdeveniments que va desembocar en les ‘guerres eternes’ de l’Orient Mitjà, i d’aquí pot traçar-se una línia fins a Trump i el moviment de l’‘Amèrica Primer’", sosté Kupchan. La "guerra contra el terror" que George W. Bush va llançar primer a l’Afganistan i va estendre després a l’Iraq va obrir dècades d’intervenció nord-americana que si bé van ser concebudes per impedir noves amenaces, van tenir l’efecte contrari.

La paradoxa és que Trump, que va construir bona part de la seva base sobre el rebuig de l’intervencionisme post-11-S, sigui qui, dues dècades després, hagi tornat a llançar una ofensiva a l’Orient Mitjà amb la guerra a l’Iran. I que, malgrat presentar-la com una intervenció "quirúrgica" i minimitzar la seva implicació i impacte, estigui aconseguint molt menys recolzament popular que Bush fa 25 anys, quan va emprendre una guerra a gran escala.

L’11-S va marcar un punt d’inflexió per als Estats Units i la seva relació amb el món. Washington ja estava profundament implicat en l’Orient Mitjà, fins al punt que Al-Qaida va presentar els atemptats com a represàlia per la presència militar nord-americana a l’Aràbia Saudita i el recolzament a Israel. Però el veritable gir després de l’atac contra les torres bessones va ser de jerarquia estratègica: "Fins aleshores, els EUA continuaven concentrat a Rússia. Després de l’11-S, l’Orient Mitjà va passar a ser el seu principal focus", explica l’ex alt funcionari.

"Bush no era un falcó republicà tradicional, però es va convertir en un per l’11-S", argumenta Kupchan. El trauma va frustrar els plans de Bush de reduir la implicació exterior dels EUA i va legitimar un gir molt més intervencionista. "El nivell d’ira després de l’11-S ajuda a entendre per què els EUA es van excedir", valora l’exassessor, que es va oposar a l’Iraq des del 2003, una posició poc habitual llavors, i va acabar per servir a l’Administració de Barack Obama el 2014, més d’una dècada després.

Del consens a la fractura

No obstant, el recolzament popular amb què Bush va començar la guerra, es va anar deteriorant. El 2002, el 71% dels nord-americans defensava les intervencions dels EUA a l’exterior, el màxim registrat pel Chicago Council des del 1974, i el 91% considerava el terrorisme internacional una amenaça crítica.

"Després de l’11-S hi va haver un sentiment d’unitat que travessava les divisions polítiques: tant sobre la necessitat que els EUA exerceixen un paper actiu al món com sobre que el terrorisme era la principal amenaça que calia afrontar", explica a aquest diari Dina Smeltz, directora d’Opinió Pública i Política Exterior del Chicago Council, institució líder en enquestes polítiques als EUA.

Però aquest consens va començar aviat a esquerdar-se. La invasió de l’Afganistan es va percebre inicialment com una resposta justificada, però l’Iraq no va arribar mai a aquesta legitimitat. "Per a molts nord-americans, va acabar sent una guerra iniciada sota la falsa premissa que el país tenia armes de destrucció massiva", recorda.

Amb el desgast de les dues guerres, el suport a la implicació exterior va tornar a nivells previs a l’11-S. "L’Iraq va ser el començament d’una diferència partidista cada vegada més gran sobre com veuen els nord-americans el paper dels EUA al món", assenyala Smeltz. De fet, el recolzament a les intervencions exteriors va canviar de bàndol polític: els republicans, històricament més favorables a aquesta implicació, es van tornar més aïllacionistes, mentre que els demòcrates van passar a defensar més emfàticament la implicació exterior, des del multilateralisme, a partir del 2014.

A aquesta polarització ideològica s’hi suma una bretxa generacional. "Els mil·lennistes i la generació Z van créixer entre guerres nord-americanes gairebé contínues" i per això, assenyala Smeltz, "donen suport a un paper menys actiu dels EUA al món". Amb tot, l’aïllacionisme no predomina. "La majoria dels nord-americans continua percebent beneficis en la implicació global; en el que discrepen és en la millor manera d’arribar als seus objectius de política exterior", i conclou que el resultat són un EUA menys unit sobre com exercir el seu poder al món.

Dues coses alhora

L’impacte de l’11-S també es compta en el que va deixar de banda. "Bush va arribar a la Casa Blanca amb la intenció de centrar l’estratègia nord-americana en l’ascens de la Xina. Nou mesos després, els EUA estaven en guerra a l’Orient Mitjà", explica en entrevista amb aquest diari Peter Feaver, exassessor de Seguretat Nacional de George W. Bush. La seva Administració va mirar de fer les dues coses: combatre el terrorisme i competir amb Pequín alhora, però l’Afganistan i l’Iraq van absorbir molts més recursos i atenció del previst. Dues dècades després, Trump va arribar prometent de nou endurir la competència amb la Xina, però tampoc va aconseguir convertir-la en una prioritat.

Notícies relacionades

Guerra de l’Iran i l’incident de l’avió de Flydubai rumb a Israel, en directe | Última hora del vol i reaccions

Guerra Ucraïna-Rússia, última hora en directe

El patró es va repetir amb els presidents demòcrates. "Obama va arribar dient: hem invertit massa en l’Orient Mitjà i hem de tornar a centrar-nos en la Xina, gairebé exactament el mateix que Bush havia dit el 2000", recorda Feaver. Obama va llançar l’estratègia que va anomenar ‘pivotar cap a Àsia’, però va tornar a quedar absorbit per Estat Islàmic i l’Iran. Al seu torn, Joe Biden va invertir en competitivitat interna per plantar cara a la Xina i va mantenir les sancions de Trump a Pequín, però no va produir avenços significatius. Per Kupchan, el resultat és clar: "La Xina s’ha beneficiat enormement de l’11-S. Mentre els EUA van quedar atrapat a l’Orient Mitjà, la Xina va expandir la seva influència gairebé per tot arreu".

I de nou Trump, a la seva tornada a la Casa Blanca, va tornar a prometre que es concentraria a la Xina, però la guerra amb l’Iran reprodueix el mateix patró que els EUA arrosseguen des de l’11-S: cada crisi torna a dispersar recursos i atenció. "És cridaner fins a quin punt la Xina és el fantasma que recorre aquests 25 anys", conclou Feaver.