Dels controls a la vigilància global

L’11 de setembre del 2001, quatre avions comercials van ser segrestats per membres d’Al-Qaida. Dos van ser estrellats contra les Torres Bessones de Nova York, un tercer contra el Pentàgon i el quart va caure a Pennsilvània després que, segons explica la història, diversos passatgers s’enfrontessin als segrestadors. Van morir prop de 3.000 persones. Els atacs van demostrar que la mateixa aeronau podia convertir-se en una arma. El que va seguir, a nivell de prevenció, va ser tot un canvi de paradigma en la comprensió de la seguretat nacional. I és que, el que es va originar com a mesures excepcionals, va arribar per quedar-se.

Abans del 2001, l’escenari era molt més lax. Als Estats Units, la seguretat aeroportuària estava en mans d’empreses privades contractades per les aerolínies; familiars i amics podien acompanyar els passatgers fins a la porta i es permetien objectes tallants petits, com ganivets o navalles, avui prohibits.

A partir dels atemptats, Els Estats Units van restringir l’accés a les zones d’embarcament a només les persones que portessin un bitllet d’avió, va prohibir tota mena d’objecte punxant o tallant a la cabina i es van reforçar les portes de les cabines perquè cap membre que no fos de la tripulació pogués entrar a la zona de comandaments. A partir dels atacs, els EUA van crear una estructura d’institucions clau per reforçar la seguretat. La primera va ser l’Administració de Seguretat en el Transport (TSA), per posar en mans d’agents federals els controls aeroportuaris, centralitzant així el control. També es va ordenar revisar tot l’equipatge, tant el facturat com el de mà, per detectar explosius.

El canvi es va estendre fora dels EUA. El 2002, la Unió Europea va aprovar normes comunes de seguretat aèria i amb aquest objectiu va endurir els controls de passatgers, equipatges i personal.

El 2002 es va crear el Departament de Seguretat Nacional, operatiu des del 2003, que va reunir sota un mateix comandament 22 organismes i oficines federals. Entre les seves responsabilitats van quedar la seguretat del transport, el control de fronteres, immigració, protecció d’infraestructures i resposta davant emergències.

L’FBI va canviar de prioritats. Abans de l’11S estava més orientat a investigar delictes federals i reunir proves d’aquests. Llavors el terrorisme ja era una de les comeses, però després dels atacs va passar a ser la prioritat.

La CIA, dedicada a recopilar intel·ligència a l’estranger i analitzar amenaces exteriors, feia anys que seguia Al-Qaida, però després de l’11S va destinar més recursos a localitzar xarxes terroristes i recolzar operacions a l’estranger.

Informació fragmentada

Notícies relacionades

Guerra Ucraïna-Rússia, última hora en directe

Guerra de l’Iran i l’incident de l’avió de Flydubai rumb a Israel, en directe | Última hora del vol i reaccions

Les investigacions posteriors van assenyalar un problema decisiu: la informació estava massa fragmentada. Dades rellevants podien quedar dins d’una agència i no arribar a cap altra que disposava de peces diferents. El 2004 es va crear la figura del director d’Intel·ligència Nacional per coordinar les agències i el Centre Nacional de Contraterrorisme per integrar informació de l’FBI, la CIA i altres organismes.

Les reformes posteriors a l’11-S van ampliar les eines d’investigació i vigilància. Es van facilitar determinades escoltes i l’accés a registres en investigacions de seguretat nacional, i es van reduir barreres per compartir informació entre policies i serveis d’intel·ligència. Aquest augment de capacitat va obrir un debat sobre privacitat i llibertats civils que va acompanyar des del principi al nou model.