Erika Arellano, veneçolana resident a Manresa: “La meva cosineta té tanta por que no es vol treure les sabates per anar a dormir”

Com es viu una tragèdia que afecta el teu país estant tan lluny de casa?

Es viu amb una impotència que et paralitza. És una sensació d’inutilitat constant: vols ser allà, al costat dels teus, per protegir-los, en canvi, et trobes aquí, a milers de quilòmetres. És molt dur veure com pateixen i no poder fer res físic per canviar la seva realitat. Em destrossa pensar, per exemple, en la meva cosineta de 9 anys, que ara té tanta por que ni tan sols es vol treure les sabates per anar a dormir, davant la por que passi alguna cosa. El fet que una nena hagi de viure amb aquest nivell d’alerta em trenca l’ànima. Aquesta frustració és la que m’impulsa a no quedar-me de braços plegats, intentant ajudar en tot el que puc i difonent tota la informació possible.

Ha pogut parlar amb familiars, amics o coneguts que són allà? Què li expliquen sobre la situació?

Des que va passar la tragèdia, no hem deixat de buscar informació, intentant reconnectar fins i tot amb persones amb qui havíem perdut el contacte. De fet, vam estar incomunicats amb part de la meva família perquè es van quedar sense llum, una cosa que lamentablement passa amb freqüència allà. És esquinçador que són les meves pròpies tietes i cosines les que són allà, ajudant la causa sense descans, buscant els supervivents amb les seves pròpies mans. Estem immensament agraïts per l’ajuda que arriba d’altres països, però és indignant veure els obstacles que posa el govern perquè aquesta ajuda arribi; sovint la bloquegen, la fan servir en benefici propi o la roben. Al final, és el poble qui està fent tirar endavant el país, mentre els cossos de seguretat romanen de braços plegats o es dediquen a saquejar.

Com va viure el minut de silenci en el qual van participar en la plaça Major de Manresa?

Ens hem sentit totalment acollits. Veure que la gent d’aquí es commou davant el que passa a l’altra banda de l’oceà demostra que l’empatia i la solidaritat no entenen de fronteres; el dolor humà és el mateix. Saber que la ciutat on visc no és indiferent al sofriment del meu país em dona un consol enorme. Qualsevol mostra d’afecte compta i suma, i estaré sempre agraïda a Manresa per no deixar-nos sols.

S’està organitzant una campanya solidària, quin tipus d’ajuda creu que pot ser més útil per a les persones afectades?

L’ajuda més útil és aquella que és directa i gestionada per organitzacions humanitàries de confiança. A més d’aliments no peribles, aigua potable i medicaments, es necessiten amb urgència subministraments tècnics per als equips de rescat i la gestió de la tragèdia: eines (pics, pales, llanternes), guants de construcció i, tristament, bosses per a cadàvers. Recomano canalitzar l’ajuda a través d’organitzacions verificades que ja estan treballant sobre el terreny, com ASONACOP, Save the Children, Direct Relief o World Food Kitchen, entre d’altres. Això assegura que els recursos arribin a mans expertes i neutrals sense obstacles polítics.

Què és el que més li preocupa quan pensa en les setmanes vinents a Veneçuela?

El que més em preocupa és que ens enfrontem a un procés de reconstrucció que serà extremadament llarg i difícil. No parlo només de l’estructural, sinó de la reconstrucció emocional i psicològica de tot un país que ha quedat traumatitzat. Malauradament, la tragèdia ha posat al descobert les conseqüències d’anys de mala gestió i corrupció; moltes construccions han cedit perquè estaven fetes amb materials precaris, fos per falta de recursos o pel desviament d’aquests. És frustrant veure com la dictadura ens ha deixat vulnerables davant aquestes situacions. Tot i això, mantinc la fe en el poble veneçolà; “gloria al bravo pueblo!”, sé que tirarem endavant com sempre.

Notícies relacionades

Brussel·les estudiarà una proposta per limitar l’accés a les xarxes socials als menors de 13 anys

Terratrèmol a Veneçuela, avui en directe: última hora dels sismes, morts, ferits i desapareguts

Com va rebre la notícia vostè, personalment?

En rebre la notícia, va ser com quan una persona veu acostar-se un núvol de tempesta; saps que hi és, però al principi no ets del tot conscient de la gravetat. No va ser fins a l’endemà, en parlar amb els meus familiars i escoltar els seus testimonis directes, que vaig veure realment la magnitud de la tragèdia. Durant el minut de silenci, vaig sentir un soroll eixordador al cap; em vaig sentir profundament impotent, desfeta i trencada. La distància física és molt dolorosa; veure patir la gent del meu lloc de naixement mentre jo soc lluny és una frustració que no té nom.