Vuit esportistes que van haver d’interrompre la seva carrera per problemes d’ansietat o depressió

En la mateixa línia, un estudi publicat pel ‘British Journal of Sports Medicine’ va revelar tres anys després que els suïcidis entre atletes universitaris nord-americans s’han duplicat en els últims 20 anys.

Aquesta dada, unida a la irrupció de les xarxes socials i a les noves veus d’esportistes que han viscut la pressió en primera persona, ha posat sobre la taula una tràgica realitat: ja no n’hi ha prou amb detectar i tractar símptomes; cal protegir el benestar integral de l’atleta.

Casos com els olímpics Simone Biles, Naomi Osaka o Michael Phelps en són un exemple.

La gimnasta nord-americana Simone Biles estava cridada a ser l’estrella dels Jocs Olímpics de Tòquio del 2021. Però va abandonar la competició «pels dimonis al cap». L’atleta, que llavors tenia 24 anys, va participar en la primera rotació del concurs final, la de salt. Però poc després del seu exercici va passar a la reserva: ja no va competir en la prova de les barres asimètriques. El seu salt va resultar decebedor, va obtenir unes de les puntuacions més baixes de la seva carrera olímpica i va admetre que l’havia afectat. «Després de la meva actuació, no vaig voler continuar», va dir llavors Biles contenint les llàgrimes. «He de fer el que és bo per a mi i concentrar-me en la meva salut mental i no comprometre el meu benestar». L’any anterior, Biles va confessar els «abusos soferts» per part del doctor Larry Nassar. «Estava molt deprimida. Vaig dormir molt perquè, per a mi, era el més semblant a la mort sense danyar-me. Va ser un escapament de tots els meus pensaments, del món, del que estava passant», va explicar.

La llançadora de pes Raven Saunders va ser cinquena en els seus primers Jocs Olímpics, a Rio 2016. Després de tornar de la competició, va caure en picat: «Era com si ningú realment entengués el dolor i els desafiaments pels quals estava passant», va explicar el maig del 2021, abans de partir cap a Tòquio, a la cadena CNN Sport. «Va anar de mal en pitjor, i de pitjor a pitjor, fins que tot es va desbordar... Em recordo al matí [...] amb una espècie d’atordiment, tenint coses a fer, però sense tenir realment motivació per fer-les», va assegurar. És per això que, abans d’emprendre el viatge cap a Tòquio, va voler «desestigmatitzar la salut mental» i ajudar altres persones que, com ella, podrien quedar atrapades en cicles de depressió i ansietat. «Eren les pressions i l’estrès i totes aquestes coses obligatòries que havies de fer i els llocs on havies d’estar que a mi em semblaven inútils, perquè jo era allà per fer llançament de pes». I confessa que estarà «eternament agraïda» a la Universitat de Mississippi per ajudar-la a tractar-se a principis del 2018, i també destaca el suport que ha rebut a través de la teràpia. «[La teràpia] va ajudar molt», diu Saunders. «És agradable poder tenir algú que t’ajudi amb tot el pes que suportes, no has de carregar-lo sola», va comentar a l’entrevista.

Un any abans del Mundial de Sud-àfrica, des de l’estiu del 2009 fins al del 2010, Iniesta va travessar un dels pitjors moments de la seva vida. ¿Les causes? La mort del seu gran amic Dani Jarque i també la successió de lesions que va encadenar. El futbolista va reconèixer que «a poc a poc vas sentint que no ets tu, que no gaudeixes de les coses, que les persones que t’envolten és com si et sobressin». No tens sentiments, no tens passió». Però va tenir la sort d’adonar-se i demanar ajuda de psicòlegs. «Em sentia buit per dins. Vaig tenir un període molt difícil, però gràcies als especialistes vaig poder tirar endavant», ha explicat en alguna ocasió. «Estic content, encara que sigui difícil dir-ho, d’haver viscut aquella situació i d’haver-ne sortit, perquè crec que m’ha fet millor persona». «Saps triar, decidir les coses importants. «Situacions a les quals abans no donaves valor, ara n’hi dones», ha afegit.

«Fa uns mesos tot es va trencar en mil trossos perquè vas començar a fer-me por. No et podia ni veure. Fins i tot vaig arribar a odiar-te», explica el jugador mallorquí en un vídeo que va publicar fa uns anys en el seu compte de X, reconeixent la situació de pressió i ansietat que sentia cada vegada que s’acostava a una pista de bàsquet, raó que el va portar a demanar ajuda a professionals. «Veure’ns era gairebé una obligació. A la mínima oportunitat, t’esquivava. Només volia fugir de tu i de tot el que t’envoltava. […] Per això vaig demanar ajuda als meus. I vaig recórrer als millors professionals per recuperar la felicitat que sentia quan estàvem junts. Per això vaig decidir dir prou. Volia lluitar per la nostra amistat i recobrar junts el somriure. No ha sigut fàcil. Moltes vegades he pensat a llançar la tovallola... Però res ni ningú m’ha calat tant com tu. Així que m’he armat de valor per acabar amb aquest malson. I ho he aconseguit. He recuperat el somriure, les ganes de veure’t i passar una hora i mil hores junts. Estimada pilota. He tornat». El malson d’Abrines, com ell mateix el defineix, va començar el desembre del 2018, quan els Thunder el van incloure a la llista de jugadors inactius, sense donar cap explicació. El fet va resultar sorprenent perquè l’internacional espanyol (tenen un bronze olímpic a Rio i un altre a l’Europeu del 2017) era un fix en les rotacions d’Oklahoma, el club que li va firmar un contracte de 17 milions de dòlars per tres temporades l’estiu del 2016, amb una plantilla construïda entorn del lideratge de Russell Westbrook. I el club va publicar aleshores un breu comunicat en què s’al·legaven motius personals. «L’Àlex ha hagut de fer front a alguns problemes personals i esperem que els pugui resoldre, sobretot pel seu bé, i tant de bo pugui tornar a jugar», va ser l’explicació de l’entrenador dels Thunder, Billy Donovan. «No sé què em va passar», ha confessat ell en diverses ocasions, «simplement, vaig perdre la il·lusió i les ganes de jugar». Una il·lusió que va recuperar gràcies a l’ajuda dels especialistes.

La gran esperança de la natació espanyola no va assumir bé la prematura fama amb 20 anys, quan va batre el rècord dels 50 metres papallona i va intentar suïcidar-se dues vegades després de patir una depressió en el moment àlgid de la seva carrera. «Ningú m’havia preparat ni per gestionar l’èxit ni la retirada». Rafa Muñoz va agafar en aquells cinc mesos de depressió molts quilos fins a passar el centenar a la bàscula. «Van ser cinc mesos de la meva vida en què vaig beure, però no hi he tornat.» Vaig intentar suïcidar-me dues vegades. Visc en un cinquè, amb això t’ho dic tot. Arribes begut... Al final un té sang i cap, i em vaig haver de posar en mans d’un professional. Estic orgullosíssim, se m’eixampla el pit, d’haver-ho superat. Vols solucionar-ho però no saps com. Quan et poses en mans d’un psicòleg comences a assimilar-ho i t’adones que has sigut un malparit. Quan passa el temps i comences a sortir d’aquest pou et sents superorgullós», va explicar a finals del 2016, una vegada superat.

El màxim medallista olímpic de la història (28 medalles, de les quals 23 són or) ha confessat que «el 2014 hi havia moments en què no volia viure». «Soc algú que ha passat per almenys tres o quatre períodes de depressió forta després dels Jocs i vaig arribar a posar la meva vida en perill». I ha afegit que la clau del seu èxit va ser no desistir en moments en què no creien en ell. «En la meva carrera moltes persones van dubtar del que feia, van dubtar de mi i això era una cosa que em motivava. Quan miro cap enrere, veig les metes que tenia i això va fer que el meu èxit fos possible», va explicar en una conferència al Brasil després de retirar-se el 2016. Phelps es va acomiadar de la seva vida esportiva als Jocs Olímpics de Río 2016, on es va alçar amb cinc ors i una plata. Després de la seva premiada carrera, l’esportista va confessar que va entrar en una profunda depressió a través d’una roda de premsa el gener del 2021, amb la qual va estar a punt de tocar fons. «No volia nedar més, ni tan sols volia viure més [...]. Llavors vaig pensar en el suïcidi», va explicar, tot i que afegeix que la depressió torna cada cert temps. I dona les claus per superar-la: «Em comunico. Això és molt important perquè sé quan entro en una etapa de tancament. És un moment angoixant. Tinc la millor dona del món. És el meu tot, és el meu cable a terra i m’ajuda cada dia», ha explicat. Posar-se en mans d’un especialista, explica, és també bàsic per sortir d’aquests episodis depressius recurrents.

Notícies relacionades

De l’esport a mirar a l’abisme (o com afrontar la vida després de l’èxit)

Esportistes que surten de l'armari de la salut mental

La que va ser número 2 del món en tennis, Naomi Osaka, va abandonar el juny del 2021 el torneig de Roland Garros per una depressió, fruit de l’estrès i l’ansietat. I va fer pública la seva decisió a través d’un comunicat, ja que es va negar a donar la cara davant els mitjans. «No faré cap roda de premsa durant Roland Garros. He pensat moltes vegades que la gent no té consideració amb la nostra salut mental. «He vist molts vídeos d’esportistes enfonsant-se en una sala de premsa després de perdre un partit, una cosa que també m’ha passat a mi», va explicar aleshores, pocs dies abans de retirar-se. I va reconèixer que portava lidiant amb la depressió des del 2018. «No m’agradaria trivialitzar amb la salut mental o utilitzar el terme a la lleugera. La veritat és que he patit llargs períodes de depressió des de l’US Open del 2018», va explicar a les xarxes socials el maig del 2021. «Qualsevol que em conegui sap que soc introvertida i qualsevol que m’hagi vist en els tornejos s’haurà adonat que utilitzo cascos per calmar la meva ansietat social. […] No soc una persona donada a parlar en públic i sempre tinc onades d’ansietat abans de parlar amb els mitjans. Em poso molt nerviosa i m’estresso mirant de donar les millors respostes que puc. A París m’estava sentint vulnerable i ansiosa i vaig pensar que el millor exercici d’autocura era evitar les rodes de premsa». Osaka va acabar el seu comunicat anunciant que s’allunyava de les pistes durant una temporada i animant les organitzacions involucrades en el tennis a discutir sobre aquests temes. Ara, la pressió ha tornat a poder amb la «flama inspiradora» dels Jocs de Tòquio. «Tot va sortir malament. He sentit per moments que tenia tot el pes del món sobre la meva esquena. Ha sigut massa per a mi. Aquesta derrota m’ha fet més mal que qualsevol, però almenys no he caigut en primera ronda», reconeixia Osaka que va sortir de la pista central plorant, després de perdre amb Vondrousová, número 42 mundial.

El novembre del 2019, el jugador de bàsquet espanyol va publicar una carta colpidora a 'The Players Tribune' en la qual relatava els mals moments que va passar després de la mort de la seva mare, víctima d’un càncer, i com aquella gran pèrdua el va afectar tant en l’àmbit personal com en el professional. Reconeix que va ser molt difícil afrontar les últimes setmanes de la temporada 2015-2016, quan esgotava la temporada amb els Wolves mentre la salut de la seva mare empitjorava dia rere dia a Espanya. «Van passar dos mesos més abans que acabés la temporada. Vaig fer el que necessitava fer a la pista. Però va ser molt difícil. La meva ment estava molt lluny. Vaig pensar en la meva mare tot el temps. Després del nostre últim partit de la temporada amb els Wolves, vaig volar a casa novament», relata. «La mare va morir unes setmanes després. Quan algú que estimes mor, és com si una boira t’emboliqués. Així va ser per a mi. Em vaig sentir tan sense direcció... Tots els anys, quan tornava a Minnesota per a un campament d’entrenament, començava tots els dies de la mateixa manera: fent un FaceTime amb la mare. La primera temporada després de la seva mort, em despertava i pensava a trucar-li. Em va fer voler trencar el meu telèfon. Però no vaig poder esborrar el seu número. Fins i tot li vaig enviar missatges de text de vegades. Encara ho faig. Durant un temps, vaig sentir que m’estava tornant boig, com si estigués parlant amb mi mateix». Un enorme sentiment de culpa per l’ocorregut se’n va apoderar: «Durant la major part d’aquell any després, estava enutjat. Vaig culpar moltes coses. Vaig culpar el bàsquet. Culpava les persones al meu voltant per com em sentia. Li vaig donar la culpa a tot. Vaig passar per una depressió», reconeix. Després d’una situació tan traumàtica, el bàsquet, tan important en la seva vida des que era un nen, va passar a un segon pla per a ell desplaçat per la vida mateixa: «El bàsquet és molt important per a mi. Però sé que puc tenir un impacte en aquest món de moltes altres maneres. Sé que puc ser moltes altres coses».